Passa al contingut principal

Escepticisme

Creure en res. Imaginar la vida com si no fos real res del que et succeeix. Tot el que m’envolta sembla tant estrany i surrealista. Què vull aconseguir?No res, solament aprendre a gaudir del que tinc, sorprendrem amb cada cosa que em succeeix. Les senyals inaudites que lliguen els instants als que tu atribueixes una destacada importància i que sembla que condueixen la teva vida. La primera nota d’una cançó amb el volum més alt que puguis posar als teus altaveus. La paraula que pugui definir la teva inaudita ansietat per sortir i cridar al món que no vols ser un punt de llum que fa pampallugues perdut en la immensitat del univers, que algun dia, sense cap sentit s’apagarà per sempre.*Si no trobes explicacions racionals, en busques de màgiques.Anàlisi crítica d’un mateix, el ideal del ciutadà del món i el desenvolupament de la imaginació narrativa.Una samarreta m’ho cridava una nit de fa molts anys.Dalí em sembla la persona més propera a la meva situació existencial.No pots perdre el temps perquè no existeix. Tot són premisses de les que depenen la resta de la teva vida.Si vas per un carrer o altre, et pot envestir un cotxe.Si et miro o si et truco potser la vida serà d’una altre forma.I potser algun dia saps el que vols de la teva vida i estàs tan segur que dona igual la resta de coses que hi hagi al món. Pot ser que sigui veritat que tot em doni igual. Però pot ser que res s’ho valgui. Solament imagino com m’agradaria que fossin les coses. No demano res, solament que algú es vulgui avorrir una nit de divendres amb veient la tele.Solament demano coses que altres persones detesten després de tant de temps fent lo mateix. Vull veure com alguna persona es capaç de sentir per mi més del que ella mateixa vol.Solament em passa el que li passa a la resta de la gent. Sospirar i somiar amb tu.
M’aturo i penso si estar aquí té sentit, res el te.
El poble està ple de fred i Barcelona en detriment, Gràcia em recorda a mi, perquè encara que tingui un nom bonic no la cuida ningú. Solament la utilitzen uns dies a l’any, algú hi vol viure, però solament per aparentar que és diferent, que té un estil. Abans la gent no creuava la Diagonal perquè a l’altra banda hi vivien els de baixa categoria.
De què serveix estudiar? Ho faig perquè m’agrada, encara que em costi, vull intentar aconseguir els meus somnis, encara que sigui lentament.
De vegades oblido els meus somnis, de vegades m’oblido de tot. De vegades solament penso en l’instant que estic vivint i respirant.
Miro al cel mol sovint, quan em passa això, miro a veure que pot caure.
Res te sentit.
Res mes.

Totes les hores, tots els minuts que paso mirant el rellotge, totes les nits i tots els moments son infinits perquè els registres a la ment i els pots revobinar lentament, ràpidament, quan vulguis i com vulguis. Llàstima que el passat sembla sempre millor.
Intento fer fotos als meus dos gats junts, però mai ho aconsegueixo.
Potser no em fixo.
Desprès d’unes hores d’estiu intentat estudiar, em fixo i trobo els meus dos gatets junts, i aprofito per fer una foto.
Potser les coses si no les penses no passen mai.
Potser si penses les coses no succeeixen d’aquesta manera, potser destrueixes el futur imaginant-lo.
1887jud

Comentaris

Åηnά ha dit…
quants sentiments..quantes veritats

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...