Passa al contingut principal

Sobre mis brazos

Sobre mis brazos esperas que llegue el momento de marcharte y volar hacia donde sea que te lleve la vida, lo más lejos, a tu lado.
Lo que daría porque el mundo se detuviera en ese preciso instante, cuando tu piel me enreda, cuando tu olor se desprende sobre mi y me envenena.
Las estrellas me cuidan cuando te alejas de mi.
La luna me canta canciones de cuna, mientras me duermo.
La brisa del mar me acarícia como si fueras tu.
Los niños me miran con ternura e ilusión inocente, a través de sus ojos veo tu sonrisa que me alivia.
Me cuentas tus sueños que se escapan como el humo de tu cigarro de tus labios, ilusiones que intentan edificar un muro que te lleve a algún sitio que te haga feliz. Pareces un angel. Tus ojos tranquilos. Parece que no consigues relajarte, no consigues dejarte llevar. Parece que te esperen puñales detrás de cada esquina tras estar conmigo.
Unas mujeres tomaban su café en una mesita peripuesta en la puerta de la panadería. Debatían como les gustaría que fuera su forma de despedirse del mundo. Una dijo en un tono más alto de voz, que no quería ser enterrada:
- Yo quiero que me quemen, le dije el otro día a mi hija. Y mi hija me preguntó que qué quería que hicieran con mis cenizas, y yo le dije que las tiren por ahí, por la Villa Olímpica.
Me voy a buscar mi moto.
Me voy en busca del olvido, necesito velocidad, necesito pensar con serenidad.
La mariposa ha renacido de sus cenizas, vuelve a revolotear sobre la pared.
Como revolotean tus pestañas sobre mis mejillas cuando te dejas caer sobre mi, ese breve espacio de tiempo, que me hace tan feliz.

Tan lejos, tan cerca.

1387 un dia para siete meses.
Sietemesinas desconcertadas.
jud

*blur.-tender.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...