ESTIU CAÒTIC

Estiu Caòtic.

La vida és un sofriment, total per morir, em va dir el meu pare el diumenge tornant de la platja.
Als meus 28 anys sembla que res tingui sol.lució, que una s'hagi de complau-re amb el que li toca. Sembla que tenir il.lusions i somnis sigui tota una patètica falacia innocent.

Tenir fills, tenir estalvis, viatjar...
Tot està al llindar del no res, tot pot acabar quan menys t'ho esperis, o quan més t'ho esperis. Tan de bo tot fos més senzill.
Res és senzill, però tampoc pensava que poder anar a la feina un dia d'agost arribés a ser el viatge més arriscat de la meva vida.
Em llevo i no tinc ganes de dutxar-me, total si acaba plovent com ahir em mullaré i no els meus pels semblaran un veritable fregall. La bici no la puc agafar perquè el més provable és que torni sense ella de la platja, algú que haurà anat sense, sí que tornarà a la seva casa amb una. Aquest és el verdader "bicing".
Si vull agafar el tramvia he de pensar que hauré d'esperar sense esperança que passi un bus perdut, que passa quan li rota, que el substitueix, però que s'ha de pagar; al menys al tramvia et pots colar. Primer has de fer la gimcana per trobar la parada, que ni tan sols coneix el conductor. Després pregar perquè no s'espatlli la teva tarja, ja que no la poden canviar. No ser minusvàlid, i sobretot no tenir presa.

Ahir pensava en anar a veure't alguna tarda, però tot pensar agafar la Renfe, penso que potser millor em dediqui a veure't en fotos. L'últim dia que se'm va acudir va estar parat el tren a Sants tres hores. No hagués arribat a temps.
Pugen les hipoteques i he decidit compartir pis, no vull anar escurada. Un noi perdut, que em canta Radiohead a la guitarra, dibuixa caps tallats sagnants i penja llonganisses al saló. Quina olor!
Estudiar i treballar sembla impossible, és impossible amb feines de vuit hores partides, amb cinc hores per anar a dinar. Així ara a l'agost em toca recuperar. Tardes tancada davant dels papers en blanc, i a sobre plou. No em puc queixar és l'estiu més romàntic que mai hagi pogut imaginar.
El metro està tancat, les vacances se m'han acabat. Podria anar-me al poble, però diuen que dormen amb mantes. Potser torni a la platja algun dia a prendre el sol.
Tot somiant he pensat, un mes estudiant i tot s'haurà acabat, em quedarà menys per poder cobrar més, i per poder gastar més. Per tenir tot el que calgui, que no és res.
Quin preu té la tranquil·litat? Quin preu té no estar en res, no patir i poder dormir sense malsons? Quin preu té la vida?
Ja que no em deixem arribar fins a tu, ja ens veurem al setembre amor.

987JUD