Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2009

error

Una mujer hecha y derecha.. hecha de hacer... una mujer entrada en años... unos ... casi sesenta... estaba en la estación hablando por el móvil... gritaba... y se le oía por todo el andén... Decía que un hombre le había invitado a bailar en la fiesta mayor.. el próximo fin de semana, en su pueblo.. y ella no sabía que hacer.. ya que muchas veces iba a los bailes y se quedaba sentada en las sillas... viendo bailar a los demás... y se quedaba con las ganas... pero, claro, a éste hombre no lo conocía de nada... no tenía nada con él.. sólo habían hablado unas cuantas veces por teléfono... y el le había invitado a bailar... pero ella decía que no parecía mal plan... total ella estaría por ahí.... y habían quedado allí... y nada, bailarían toda la noche, como ella siempre deseaba... y luego cada uno para su casa, total él no sabe donde vive... estaba nerviosa... porque no sabe como es el hombre, ni que intenciones tiene con ella.. pero que no espere nada, que sólo quiere bailar.... pero clar

sueñan

Los niños también sueñan... niños de la guerra, niños de Uganda.. sueños de noche... que recuerdan los momentos que te arrancaron la inocencia... creía que era un juego para asustarme, creía que los disparos eran de mentira... hasta que me obligaron a matar a mi hermano pequeño...si no lo hacía le obligarían a él a matarme a mi... no me gusta la noche, me da miedo... de noche no te puedes escapar, no los ves venir... prefiero que siempre sea de día... nos obligaban a matar a patadas a los que se escapaban.... sólo hace cuatro años que se acabó la guerra... aún hay niños que son secuestrados por los militares, y viven en el bosque... nos atan las manos por detrás por la noche, para que no nos podamos escapar... así es muy dificil dormir... no teníamos ropa para cambiarnos... ni podíamos limpiarnos...pasabamos mucha hambre,... todo el día andando por el bosque.. si te paras te matan... dicen que los niños no tienen miedo, por eso los prefieren como matadores... no tienen miedo... por las

अवुई

Avui anava en el metro també. Cap a plaça Espanya. Al costat meu anaven asseguts una parella d'una noia i un noi d'uns quinze anys. La noia li deia al noi que tenia molta roba per tirar a la brossa, i que les seves amigues se la volien quedar. Hi havia un conflicte, ja que vàries amigues seves volien el mateix pantaló, un de color verd. Així la noia del metro deia que potser la manera més equitativa per donar el seu pantaló seria fer un sorteig, de números, de l'u al 10. Deia que una de les seves amigues diria, segurament, el número tres. També deia, que ella sempre deia el número 2, el 3 o el 7. Que eren els seus números preferits. Així sorgeix també el seu comentari, de que va anar a una excursió, on participaren diferents instituts de la ciutat. Que hi havien anat uns d'una escola pública, uns que destacaven per ser "xusma", per la única raó d'anar a aquesta escola pública. El noi se’n reia, i mostrava d'una manera una mica fastigosa, la seva dentad

ahir

Ahir anava en el metro... tornava de plaça Espanya... i tardava molt en venir.... esperava...era molt tard, gairebé les onze de la nit... passades... ja... al vagó... vaig coincidir amb una parelleta d’una noia i un noi d’uns quinze anys... el noi era primet, no molt maco, però amb cargols de cabell al cap... amb alguns grans de pubertat... la noia era molt maca, morena, amb ulls clars... i seia al meu costat... el noi tenia una cara molt expressiva... molt peculiar... personal... i habitual a la vegada... la noia deia que estava esgotada de tot el dia, que s’havia aixecat molt d’hora per anar al gimnàs, i després a la platja... i s’havia estat tot el dia... gemegava.. deia que el mar cansa... el noi s’enraria... i començà a riure-se’n... vaig baixar la mirada al terra del vagó i vaig veure les sabates foradades del noi.... la noia, encara que era molt joveneta, no s’estava d’anar amb tacons... donava la sensació de que eren amics de fa temps... es notava que la noia, amb la seva bell