Passa al contingut principal

Versos perversos

Versos perversos, versos enverinats.
Sembla una cançó de Hip Hop.
Parlar, per parlar, escriure per escriure. Sentir per sentir.
Ahir vaig tenir que tornar caminant de la feina, em vaig deixar els diners per poder comprar una tarja de bus. Vaig mirar el mar.

Vaig mirar el riu que arriba el mar, el Besòs. Està ple de peixos, però no sabem si son de riu o de mar.
També em vaig llevar d'hora pel matí i em vaig preparar el dinar del migdia. Però me'l vaig deixar. Així van ser les dues de la tarda i solament tenia tres galetes de xocolata i un cafè de la màquina del despatx. Quan vaig tornar al pis em vaig menjar el meu pollastre escabetxat.
La vida és emocionant diuen, i sinó te la fas emocionant tu mateixa.
Diuen que els éssers humans fan les coses per cridar l'atenció, és pura psicologia. Si escrius una novel.la es perquè vols que algú en concret la llegeixi, si dibuixes ho fas perquè mirin com et sents, per veure si trobes algú que et pugui comprendre. Molts músics, de fet, diuen que van començar per lligar més i millor. Sobreviure.

És ben segur que el Tom Cruise aconseguirà reproduïr-se encara que per natura no pugui.
Ets potser capaç fins-hi tot d'assassinar a algú i d'escriu-re un llibre, i a sobre, aconseguir que t'ho publiquin i que ho llegeixi fins hi tot un policía.

Passem massa hores sols, ens aborrim de tot, fins hi tot del sexe.

Tinc una amiga que prefereix no arribar a l’orgasme perquè sinó deprés per la nit sap que no tindrà ganes de fer res. Prefereix reservar-se.
Ha tingut tota la sort d'aconseguir algú, aquesta sort que no va tenir l’escriptor assassí quan estimava la seva ex-dona, amant de la seva víctima.
Em sento una entranya en un món on va primer el diner i després el cor
, com al film de la Bárbara Rey i la Rocío Dúrcal.

Em sento anhelada de la calor del sol, que em fa ombra allà on sóc.
Escolto la cançó més tendre del món, no se si es mentida tot el que m'envolta, si tot és un somni. El temps s'atura si sona la teva veu.

Tot té sentit si busques escuses per parlar amb mi. Pots trucar-me quan vulguis.
La meva sort no és tenir-te, tan sols haver-te conegut. Sort és tenir-te a prop.
Sort és poder tornar sempre que em calgui als nostres records.

Les coses que fas cada dia no saps mai si tenen sentit, no se sap mai.
El perquè de tot plegat.

Porto molts dies pensant com li deia la Rodoreda als seus petits escrits, i no em surt, em fa ràbia perquè ho tinc a la llegüa, quartilles, apunts, llibretes, cartetes, receptes, quaderns ... ai! quina angunia!!! No em surt!...

Sembla a vegades que a la gent solament li vingui de gust fer patir als que l'envolten. Sembla que veure a algú al límit, o resignat, destruït, fracassat, sol, engreixat, solter, pobre, lleig, escurat, sense feina, aburrit, perdut, ferit, enamorat, sigui el seu deliri vital.

Vaig amb la moto el més ràpid que puc. El casc vola. Tinc fred, he agafat un mocador, però vaig amb samarreta de màniga curta. Si vinguessis tu de paquet, tindries més fred, aquest hivern sempre anaves mig nua.

Potser cap llibre que s'escrigui cap cosa que s'escrigui sigui inventada, potser tot hagi passat de veritat a aquella persona que escriu. Perquè hi ha cops que no diferències si la vida és un somni o no. Un malson, potser.

I tots aquests escrits que parlen del futur, dels somnis d'algú, tots són tan reals com que el temps no existeix.

Tan real com saber que gairebé no hi ha literatura eròtica en català, sempre tan subtils, sempre tan acurats. Retenint.
Refregant-se. Reprimint-se. No està ben vist ser emocional, tenir ganes d'esclatar i plorar, semblem japonesos. Semblem el que som?, hem aprés a amagar?, per orgull, per obligació, per circumstàncies, o per por, o per vergonya, o perquè no sabem ni el que volem.

En lo pur no hi ha futur, la bellesa està en la mescla. No em cridis que no et puc veure, digua'm, siusplau solament coses boniques, no perdis el temps, no gastis energies, per no res. Diguem solament, si m’has de dir res, aquelles coses que puguin endoçar-me una mica l’exitència. Sempre teva. Saps que qualsevol nit pot sortir el sol.

1087jud

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...