Salta al contingut principal

recodos de abundancia sencilla..

la expo era de música experimental de los 70 electrónica...
era como si hubiera miles de móviles con alarmas herméticas sonando a la vez...
la mano del destino...
despierto de la larga siesta...
nunca el tiempo es perdido...
solo recodos... de cariño...
tengo ganas de dibujar con lápiz sobre papel blanco... quiero dibujar su piel... su contorno...
iré a pasear a mi perra y mientras juega dibujaré... se ha ido el sol ya...

quiero llorar de felicidad... quiero sentir el universo sobre mi...
y lo siento ahora...
11:45h a.m sábado 18 de septiembre...
hay que intentar mirar la vida como un juego...
la gente va y viene y a veces decide quedarse... nada más...llamo a las montañas...
siento la brisa... fresca...
medito en mi ahora... aquí...
y disfruto y respiro...

pregunta el porqué... ¿porqué te gusto? sentada al pie de su cama...
el porqué es infinito...
otra vez de nuevo en esa terraza de la calle de sants antes de plaza españa...

me inspiras tranquilidad...
simplicidad inteligente...
simply clever... nothing else...

que nada sea excusa para que corrompan tus derechos de ser tu misma en libertad dice la alcaldesa en su pregón...

volver a tus ojos después de una vuelta más... todo es de la mejor manera que puede ser...

poco a poco despierta el verano al aire de otoño y me hace sentir bien... porfin... por ti... por mi... por todo fluye... y me gusta**

la melodía intensa se refleja en mi recuerdo de la zona clara de tus iris... con rayos sutiles de sol...incidiendo....

*shake the disease...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...