@lutxana #escrits i relats del dia a dia*

link video*  FELIZ 2012 / HAPPY 2012 / FELIÇ 2012 / LUTXANA  A RT*  www.lutxana.org me   Deseo   y   Te Deseo   Que   Este   Nuevo   Año   en   no   temamos   una   meternos Nunca   en el Mar   * em   desitjo   i   et desitjo   que   en aquest   nou   any no   tinguem por   a   ficar-nos   mai   al mar   * I   wish   and I wish   that in   this new   year will not   get us   never   fear the   sea *

és potser el meu últim paper.. potser se on aconseguir-ne més... ara són les 2:42h... t'hauries posat aquest pantaló de pijama que duc jo ara... badalls, carícies potser... o algun petonet de bona nit...potser o potser una nit salvatge, de les teves.... de tant en tant... podria escoltar qualsevol cançó, però cap sonaria com sona ara el meu cap... i el cor... que potser raja... i torno aquí un altre vegada, un altre any, un altre dia abans del dia assenyalat... ens bevem una ampolla sencera d'alguna cosa que faci riure.... cantem i fins-hi tot potser ballem... o mirem un tros de peli... o sencera... encara que no entenguis res... no és amor... potser no... però sento... tu sents alguna cosa? sóna el telèfon... i ets tu... estirada al llit... podem fer que no ens coneixem i tornar-nos a trobar com si res... jo tinc il.lusió... i tu? et deixo créixer? de vegades em sento que sóc allà on no em demanen... massa ficada, capficada... ...

Hi ha coses que no canvien gaire, i d'altres en tant que sempre canvien de la mateixa manera, amb una inèrcia normalitzada, tampoc ho fan, en realitat... Tampoc canvio jo gaire, encara que, potser, he evolucionat en certa manera... i la meva intuïció millora amb l'experiència,  per que aquesta darrera no canvia, visionaria... Lo d'escriure tampoc ha canviat gaire, ho faig encara...(voldria escriure millor "encar", però el corrector no hem deixa)... i escriure d'aquesta manera i en aquestes dates, i en d'altres... Son períodes baixos, ratxes mudes, temporades a zero, quan sembla que tot es desfà, ràpidament... sense escrúpols, és, no obstant, difícil, dons, construir... amb fermesa... en el caos... com un somni, busca raons... al oceà de la incertesa.... torna a mi la autentica realitat... la meva agulla minutera torna a encetar la seva hora... de dreta a esquerra.... mirant al mar... normalitzada... etiquetada... és perdre...

He agafat el tren pels pèls. Buf!. A tot tren he despertat, he fet la prova per al treball, un pòster 3d amb els personatges d'un videojoc infantil.  (De vegades penso que algunes coses que fan malament hem porten  sort. Com per exemple escoltar el RAC1. Potser no hi han raons lògiques). Puc conduir molt ràpid, amb el sol d'un bon dia de la caiguda a les 11 hores.  Faig tots poden fer-ho per dalt d'un tren a la només una hora.  Va dir ahir que ..  Acabo de perdre això que tenia en ment, potser després de l'entrevista de feina, podria anar a dinar amb la meva àvia. mossegada error?.  Està al cent per cent ... en realitat .. Sobre subsòls anar massa ràpid ..  Tinc moltes ganes de dormir sola al meu llit? La millor manera és veure-ho clar, a través del meu instint. Vols un chupachups?  Com estic, què faig i què m'il · lusiona.  Inquietud. Per la que cosa faig i  fas, i no planeges fer coses junte...

Despertes al llit un dissabte al matí ben passades les 11, sense companyia... en un món boig... tota aquest setmana he volgut posar-me a escriure, però el temps... em mata els espais... el Zippo, a la meva dreta,  platejat, torna a tenir pedra i gas... per molts anys... quatre anys* ara mateix hauria de córrer a trucar-lo... a fer-li petons... i gaudir del seu somriure de... les paraules les carrega el dimoni... els blogs els carrega el vent... un cafè amb lletres...amb llet, aiguada... (diu al tetrabrik que és d'Asturies... un cendrer portàtil rodonet ben bufó... i música, molta...(inspira... *d'aquí i d'allà...  http://www.lutxana.org/musica.htm#.Ttn-nLK7h98 miro al cel girat... gira! què m'hagués agradat rebre de regal el dia del meu quart aniversari? ja hi erem a gràcia ben be feia un any... jugava al balconet envoltada de geranis vermells... amb els clcks de playmobil... potser fent una ciutat, potser una familia o una aventura de pirates...

¿Hay crisis?, sí, la hay, pero...(siempre hay un pero)... que siempre ha habido crisis, a partir de la sobrepoblación. Somos muchas en un mismo lugar y no podemos comer todas por igual, dicen. Se inventaron mil cosas para mantener sus privilegios. Se les están acabando las historias... los cuentos que nos lastraban los miedos y pánicos, para cuando fuesemos mayores.... Que si cuidado con el lobo que te puede comer, que no quemes todas las cerillas, cuidado con la bruja que te quiere comer, que no te pierdas por el bosque y te quedes en tu casa, en tu ciudad...enjaulada... Me contaron todos esos cuentos, pero también otros... "el agua de la vida" o el niño aquel que se hacía diminuto diciendo "killevipen!!!".... "La fabrica de chocolate", "La historia interminable".... Vinieron nuevos tiempos, nuevas ideas, de hacer aflorar la imaginación a la juventud.... En la tele estaba "La bola de cristal" genial, "Los monsters",...

Acaba mes endevant. Sense ploma. Sense tu. Dorms i somies, encara. El teu peto de vespre dolç, de nit d'ahir. Paga la pena. I tant. Hi ets on sigui. En silenci, amb molta pressio, com totes?. Pau. La teva calma a la vora de la mar. Ara la teva. Estic aqui, amb neguits i dubtes, i sentint. E stimo el teu caos menjant-se el meu. La teva pell. Mermelada de naranja amarga. Ha llegado media hora antes.  Mas que puntual.  Quiere aprovar su módulo de educación infantil.  Su madre le ha dado el ultimatum, si no se lo saca a trabajar.  Tiene idiomas y otro módulo de administrativa, quizas encontraría algo en algún hotel o en call center.  Tiene 23 y esa es su esperanza de futuro, poder trabajar. Como el resto de los jóvenes.  Es una chica amable, en calma, quizás dócil, honesta, pacífica y simpática.  Es buena, demasiado inocente, hasta cierto punto, hasta donde quiera ella.

Ha comprado comida, más comida de lo normal, por si acaso ella venía a comer mañana. Me lo dijo con ilusión. Esa ilusión que sientes en las palabras de otra persona por algo que espera con ganas. Hoy le ha llamado y le ha dicho que no vendrá, que tiene una barbacoa. Incluso quizás se quede sin coche. Vendrá sólo un momento y se irá. Ahora estará en casa. Quizás saque a la perra. Quizás verá la tele. Quizás la hubiera llamado si me hubiera quedado sola. Ella también estará en su sofá mirando al frente, unas veces dirigiendo su mirada  a través del cristal de la ventana para ver el cielo girar, a veces mirando hacia el televisor y las imágenes que giran en ella. Y nada más. (Me lanzas un beso al aire... Quizás le vaya a ver con su visita "de médico", como dice ella. Y pasan los días. Los normales y los de los fines de semana. La televisión vista a bocajarro ocupa la mayoría de su tiempo. Y pasa la vida. Una vida que es única y se acaba, aunque a veces de ...

Atreveix-te.... ( al blog   es   posen   soles   les   codificacions  html  d'accents  a  les paraules ,   és   un luxe   ... proposen una   nova manera   de visualitzar els   blocs   però   no   és   molt   bona , a més al  mòbil no   es   veuen   bé   ... de vegades ve de gust sentir música sense que ningú digui res, pels matins es molt difícil trobar una ràdio lliure d'interferències vocals... de vegades ve de gust... sentir a algu dir coses, les que siguin.... (estic escoltant a la fi música  y nada más.... a  http://www.locafm.com/locutores/eme-dj.html ... tria entre les opcions, a mi m'agrada "intenso".... :) avui escriuré aquest post alhora que vaig fent altres coses... així que pot ser que canvii de tema radicalment... és un post en temps real* *ahir va ser un dia genial... i abans d'ahir... era com si volés... per sobre d...

un momento perdido en el tiempo, te escribiría en cada pensamiento, te lo enviaría... urgente mente... la melodía infinita me persigue y la ato a mi... la ceguera de ver y no ver todo aquello que nos invade... me invades... llegas entre la prisa de ver y volver... ¿en qué andarán tus nubes? sonries y te dejas caer tras tus párpados deleiteandome... sin parar... y tu calor en tu piel... me abrazas y me rodeas... me respiras... y recuerdo aquel día magnífico en la casa del mar... el corría, ella se le tiraba encima... te reclamo... siempre parece ser parecido... volver a volver... a sentirme mal todos esos momentos de soledad en los que parece que nada ni nadie te entiende, que nada vale la pena... más que mirar al cielo, sin red... y tirarme tras la flecha... peligrosa... está muy alto... no quiero sentir el golpe... ¿por qué no nunca se puede tener todo lo que se quiere? se pasó la vida inventando cosas nuevas... para entretenerse... para vivir m...

potser és així, si ho dic, si ho faig públic... desapareix... potser és la meva norma absurda de la meva existència natural... potser es trenca només al dir-la... nombrar-la... potser s'omple encara més i es fa més forta... escrivia paperets amb desitjos i els amagava per raconets de la casa... la casa amb vistes al mar...  amb la finestra amb mar... amb onades... era molt lliure i avançada... lliure pensant... però li feia nosa el fet de tenir-la... la música amb massa volum no em deixa escriure... no em deixa escoltar-me... ansietat per viure i escriure que no caben en aquestes paraules... no es pot parlar dels morts,  allò que avança, l'engrandeix... jo em limito a seguir la llei del meu cor... salvatge, acomodat en el mínim... complexe d'Ulises... estem nosaltres i tota la resta... de la manera que ens engendra aquesta societat  ( amb inseguretats... por a la solitud,  a fracassar,  a morir... amb 16 anys a a...

ni cinc el dia cinc ni nou, ni res... potser 86 i o 68... tisoretes impossibles... què és l'abisme? quan estàs al fil, al final d'alguna cosa de la que pots caure molt... érem ahir a la platja, a casa, dinant... a la dutxa.. al llit.... un  munt d'hores i minuts perfectes... tan perfectes que semblen un somni... avui hi torno... entre les ones... onades... el vi blanc s'acaba aviat... sopant... i mirant el teu pefil... se'n van els teus ulls... es giren fins un altre... i em giro desfent mentalment cada pas que faig amb el cos... hi torno... a la matinada de conversa... a la vorera... assegudes i begudes... sense tabac d'olor de fruites salvatges... vàrem fer una muntanya de montserrat amb la sorra mullada... avui somio amb l'ahir.... et recolzes al meu braç... el mar de la finestra... dos petons amb presses... tot és tan efímer en els moments perfectes... el pressent no es deixa assaborir amb calma... son els records ...

Miro por el retrovisor. 15:45h p.m. Calle Aragó en dirección Tarragona, cruce con Av. Diagonal. Miro el reflejo de la carretera en el retrovisor y sólo visualizo coches blancos; a diferente altura, distancia, de diferente marca, diseño, estilo...

era instintivo, constante, intenso, duro, con calor quizás... recuerdo mirarme la mano, la mano derecha y faltaba el dedo anular... rasurado, amputado, mutilado?.... no estaba... seguían aconteciendo cosas, como si siempre hubiera estado allí, de lo que sí estoy segura es de que sabía que era un sueño... no la realidad... y qué es la realidad? abrazarte mirando el mar, unos días... escucharte allí donde estés otros... pensar... entrar y salir, estar... beber tinto de verano, chispazos.... ver el mar... verte... vertirte de arena... (no lo acepta el corrector... me falta el café de después de comer... he estado en casa, no ha llegado a una hora completa... he recogido... los gatos... el ambiente en sombra... con tibias rachas de luz sosegada de un apacible agosto... indulgente... la vida es del color con que la mires... y ahí está... y ya está... el sitio de mi recreo... se mueve el trigo, o lo que queda de él... se mueve sigiloso... te esp...

Ella quería amar pero no sabia a quién... Tedio. Vilo. Espera, quien espera, te ama. La alegría de existir sin complicaciones. Todo el mundo quiere que le amen, pero son pocos los que quieren amar. Conectados por algo que nos envuelve y nos hace algo unido. Llámale instinto, sexto sentido, intuición, adn, o glándula pineal. Los traumas son instantes de soledad que no se pueden olvidar. La soledad puede ser una pesadilla que se vuelva real, te desconecte del resto del mundo y te vuelva algo desconectado. El miedo a la soledad crea mounstruos... el esfuerzo inútil conduce a la melancolía... Pon las fotos... de nuestros momentos... Happy birthday....everyday near about you.... (no os dejeis cegar por la iglesia solo quieren crear crispación y apartar nuestra mente y acción de los recortes sociales!!!! son la mayor campaña de marketing de la historia con el mejor logotipo y líder de opinión... pero cualquier cosa que se anuncia ya sabemos que en real...