Passa al contingut principal

la bona vida

potser és així, si ho dic, si ho faig públic...
desapareix...
potser és la meva norma absurda de la meva existència natural...


potser es trenca només al dir-la...
nombrar-la...
potser s'omple encara més i es fa més forta...


escrivia paperets amb desitjos i els amagava per raconets de la casa...
la casa amb vistes al mar... 
amb la finestra amb mar...
amb onades...


era molt lliure i avançada...
lliure pensant...
però li feia nosa el fet de tenir-la...


la música amb massa volum no em deixa escriure...
no em deixa escoltar-me...


ansietat per viure i escriure que no caben en aquestes paraules...






no es pot parlar dels morts, 
allò que avança, l'engrandeix...


jo em limito a seguir la llei del meu cor...
salvatge, acomodat en el mínim...


complexe d'Ulises...


estem nosaltres i tota la resta...
de la manera que ens engendra aquesta societat  ( amb inseguretats...
por a la solitud, 
a fracassar, 
a morir...


amb 16 anys a aquestes hores hauria estat fent la mitgdiada mentres escoltaria la cancó "Bela Lugosi is dead" de Bauhaus....


i un profund sentit del destí...
com si tinguéssim una missió...
a la vida...


no l'abandonis...
si us plau...
no resisteix la solitud...


Quanta quantitat de por has tingut ara?


no hi ha pitjor cosa que descobrir ( entrenament de la inteligencia...
jo tinc més ètica...


per superar qualsevol situació...


el dia de la seva mort serà el dia més meravellós de la seva vida...


i descobrir de cop les nostres verdaderes dimensions...
i assolir la llibertat d'ànima davant la solitud...
nostre, de cada instant...
de cada día...


palla...


transformem el que sigui en or...
inclús podrem transformar l'or en or...


allò que imaginem en les nostres 6 dimensions de nosaltres mateixes...


imagina't sis possibilitats de tot allò que pugui passar
i la vida sempre et sorprendrà amb una de nova...
no havies caigut...


per l'altre vegada prepararé idees per fer...
per ser...
massatges, música...
hi ha coses que no es poden planejar...
com la felicitat...


que es troba quan menys t'ho esperes...


mira les notes...
i ves..


el matriarcat, hauria de ser una paraula femenina...
gelossitats...
passió...
¿el temps pot curar-ho tot?
inclús potser cura la mort...
per que no hi ha mal que cent anys duri...
llavors tornes a néixer als cent anys de morir...


et penses que en una altre vida vas ser algú famós?


que vas arribar al cel sense pujar les esquenes...


la realitat, la raó, com sempre....
avui...
és una escola d'humilitat i modèstia...


toca de peus a terra...
dius...
però si tenim 6 realitats per trepitjar alhora...
i caòtiques...
com si el nostre temps no hagués passat ja...


per no parlar d'allò que realment em mareja...
que estic pensant en tu...
contra la paret...
després de tu...
la paret...


de conèixer els límits...de la condició humana...
son les coses de la vida, 
mai m'acostumaré...
el teu cor no te ulls, ni car...
com l'amor..


per que mai diràs tot allò que penses...
penes...
provocan-te....


una versió pròpia de les coses...
ningú s'entén mai...
la impossibilitat...


la bona vida es tan bon que està destinada a perdre's...


cronista d'un món que desapareix, 
les penes sempre persegueixen al bon ingeni...
i mor quan perd la seva capacitat d'imaginar...


una relació mor...
quan no hi ha res nou a descobrir...


tot el que faig ho faig per tu...


no existeix res...
més que l'amor..
i l'abisme...
de veure'm lluny del reflex de mi als teus ulls...


on va el nervi òptic?
envolta l'ull?


ull per ull...


perdurarem en el temps... com una paranoia...
com la recerca continua de voler saber el perquè de tot plegat...
potser filosofia...


tu saps que es veritat...


relaxa't...
ho faré per tu...


la por...
te molts ulls, veu les coses a sota de la terra, inclús per sobre del cel...
dèia en Sancho...
(no hi ha traduccions del Quixot al català?
la inseguretat per driblar la incertesa....


l'urbanisme de la por... que crea monstres per poder entendre el món.. amb una sola regla: el  caos ( casino en italià, ...
ens volem dins d'un grup... ens han endollat la por a la solitud durant tota la vida...
no ens ensenyen a gaudir...
no ens ensenyen a gaudir de la solitud...
rituals...
fer que les coses no semblin el que son....


la impressió de la realitat, la nostre, paranoies contemporaneas...
cada época te els seus propis monstres...
de l'apocalipsi al foc etern...


risc...


precarietat...
presses...
temor...


aconseguir que tot el món pateixi...per no tenir allò que ens vénen a la tele...
la solitud, la por i la bogeria...
societat hostil, amb expectatives que ens enverinen la vida...


l'antídot son les xa
rxes socials d'afecte, d'amics, familiars, coneguts...
que t'escoltin i parin el cop...
evitant l'ansietat...
pots tornar-hi quan estiguis relaxada...
i pensar-ho poc a poc...
i pensar com hi vas arribar...
i com podries ensortir-te....


por a la mort...
a patir...solitud...
dolor pels altres...


por social...pànic...


1. relax.
2. autoestima.
3. xarxa social..


ves-te'n fora pensament....
busquem cada dia la veritat de la nostre realitat.....
alguna cosa que li dongui sentit a tot...
però no n'hi ha...


el fons del mar és delirant...
de l'esperit...


i la veritat es troba al final d'aquesta recerca delirant...


algú ataca el seu ideal, d'alguna cosa, que porta dins seu...
i protegeix...
el desig d'algú és el desig de l'altre...


en quin estil escrius?
en quin moviment artístic t'inclous?


en quina època vivim?
no sabrem mai....


*la vida va en serio...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...