El club de lectura.
Quan dos o més persones llegeixen un mateix llibre simultàniament i en parlen d’allò que creuen important.
Tries una cigarreta, o et fumes l’última que et queda.
Penses seriosament allò que vols escriure, o potser millor, comences a omplenar l’espai, en blanc. Sense por, sense miraments.
Aquests dies les idees que m’han quedat més clar i m’han fet pensar han estat:
Primer que la realitat és una i que la percepció que cada una tenim d’ella està plena de monstres, de fantasmes, de núvols, de fum, que no són el que són i que ensopegar-nos, de vegades, de tant en tant, amb la tan estimada nostre realitat és la millor teràpia de shock per a una curació dels sentiments, l’ànima i l’esperit individual.
Tingues cura, tinguem cura, de nosaltres mateixes.
Podem seguir llegint al lavabo, llibres, en comptes de llegir les característiques tècniques del sabó més proper.
Desprès ho pots comentar en el teu club de lectura.
Diu un proverbi xinès, que, quan esperis a un amic no confonguis el so dels batecs del teu cor amb el soroll dels cascs del seu cavall.
El club de la bona estrella era un club de dones xineses que es reunien per parlar de les seves vides, dels seus problemes quotidians, de literatura, i segurament també d’aquest proverbi.
Prejudicis.
Tu tries o et trien.
Existeix la sort?
O és tot racional, calculat?
Tot té un perquè, un quan i un com, i unes conseqüències?
Tot te el seu punt interessant.
Perquè la ment ens trastorna, ens traeix, la nostra pròpia ment ens traeix a nosaltres mateixes, per exemple quan dormim i somiem.
Ens parla en somnis d’allò pendent, d’allò que volta del passat.. allò que hem de solucionar per seguir endavant...
He après que la ment s’ha de educar, tu mateixa pots i deus educar la teva ment, no la pots deixar fer sense límits...
El límit és la línia de la locura.
I és cert que a totes ens agrada de tant en tant creuar, encara que sigui només per un moment, aquesta línia tan dèbil i tèrbola.
He après que no creem la realitat nosaltres, que no podem “projectar”, com diu el llibre del “secret”, que la realitat hi és, tal com raja, sense més, i amb més o menys sort la gaudim o la patim.
Aquesta és la nostra tasca triar viure la realitat d’una manera o d’una altre, gaudint-la o patint-la.
Però la realitat és la que és, i no hi ha més, no hem de buscar les quatre potes al gat, encara que les tingui.
Acceptar aquest fet és dur, i normalment l’acceptem en moments durs, els moments més durs ens fan tornar al terra, a la part més baixa del sòl. Fets que ens fan sentir la fredor del sòl.
Tenim la sort de ser-hi, de saber-ho, de poder-nos llevar i poder tornar mirar al cel, a veure quin dia fa.
I tenim el poder de decisió de dir, sigui quin sigui el temps que fa, plogui, nevi o hi hagi molta llum solar, que és i fa un dia genial.
Així esperaba potser que unes paraules ben triades resoldrien el meu patiment...
Sabem que el patiment base general és tenir coses que no entens per entendre...
Què és el que no entenc?
Si en realitat ho entenc!
És el vici de patir?
Volem patir, vull patir?
És l’hàbit que arrossego de fa temps, el fum, dels lastres que no em deixen enlairar-me....
Aquests hàbits vénen de la base, de l’origen: conèixer els meus neguits és conèixer el meu entorn, les seves manies i veure’m reflexada en elles ara.
És sorprenent.
Hem de reeducar la ment, tenir la nostra recàmera de fonaments vitals pròpia.
És vital per començar. És la maduresa?
Perquè sóc jo i no sóc un altre?
Primera pregunta existencial que fem als nostres pares de petits.
La resposta és i deu ser, som el que som, gaudeix-te!!
La filosofia del Marketing mix en realitat diu això mateix, mira els teus punts febles i els teus punts forts, tots en tenim.
Aprofita i potencia els teus punts forts i intenta pal·liar, curar o reforçar els teus punts febles.
(També és important tenir en compte que el nostre cas és comú a la nostre societat, que la nostre situació en general no és única, encara que sí te punts diferenciadors propis)
Quins són els meus punts febles?
Moltes vegades els punts febles són els nostres punts forts.
Fem servir els punts febles d’escut, per que no ens fereixin ni un pel dels nostres tan estimats punts forts.
Sobre protegim els punts forts.
No volem ser l’au fènix. Un altre cop no.
Saltar per sobre del tauró.
Realisme fantàstic.
Perquè sempre ens expliquen la mateixa història d’una manera diferent.
Això ens ve a dir que la realitat és una només, i nosaltres només som versions, com segones i terceres, i fins hi tot quartes edicions, potser sí retocades, d’un mateix llibre.
De què serveix tot això?
Ens és del tot difícil arribar a entendre que res te un perquè, que res te una explicació exacte i que no podem controlar res.
Que tot és producte de la imaginació i del caos, d’allò irracional, de l’esperpent, del misteri més misteriós, del no res, del vuit, del inconscient, de l’imprevist, de l’absurd i la ironia més sarcàstica, d’un mateix punt de fuga.
És difícil comprendre, aprendre a conviure amb l’idea de la espiral, de que tot comença i mai acaba, que tot gira i gira, sense cap sentit concret, de que les línies no són rectes, de que els cercles no són perfectes mai.
Tenim por a fer servir les paraules mai i sempre.
Tenim pors induïdes per la nostra taula de fonaments de la fornada del nostre adn a l’hora de ser investits com a nous, i repetits, éssers vius. Ho tenim escrit al nostre codi de conducta natural de quan naixem.
Avui m’he trobat als meus somnis a la meva tieta, amb la que tinc una conversa pendent.
L’inconscient passa factura a la vida real conscient.
Ens alerta d’allò que encara ens queda per lligar ben be del tot.
A la vida, al dia a dia, vivim, i a la nit, en els somnis recapitulem.
I per que serveix tot això?
Veig una pel·lícula nova, que parla de la destrucció del món.
En realitat totes les pel·lícules parlen de la por d’algun ésser en perdre alguna cosa, de la destrucció del món, de la por als canvis, i potser també al no res.
Por perquè?
Por mística, religiosa, por que ens han fotut des de sempre en el nostre codi de barres al néixer.
És difícil deslligar-se.
La força sense control no serveix de res.
Així amb les normes, de la casa de la sidra, establim un codi propi ètic de conducta, uns hàbits únics que ens fan no tenir que pensar en aquestes coses racionals cada vegada que les fem, i així concentrar-nos més en els sentiments i allò que realment atabala i omple els nostres neguits existencials.
Potser si.
Si una persona és lletja de veritat i ella es pensa que és lletja i no te res a fer, s’ha de reeducar les bases del seu plantejament de fonaments vitals, per evitar caure en les pors de la inseguretat. Ha d’entendre i establir en els seus valors de capçalera que la bellesa física no és allò que fa millor o pitjor a ningú, no ha de ser cap obstacle per a aquesta persona en la seva vida.
Hi ha gent que és tímida i aprofita la seva timidesa per conviure. Ei sóc tímida, diu, així la gent ho te en compte, i no l’atabala amb coses innecessàries humanes.
Tots tenim manies, tots tenim por, tots ens comparem amb els altres que ens envolten, tots volem millorar, tots volem saber, canviar, continuar, tots volem sumar.
Sabem igualment que tot té un temps per dur-se a terme, la millora ha de tenir una base ferma, una base a la que sempre podem tornar.
És com un videojoc de plataformes, tu comences una etapa, i la passes, llavors la graves a la memòria, per no tenir que tornar a començar de nou cada vegada que arribis a una nova etapa i rellisquis, per que vols i quan vols.
A totes ens agradaria tenir el control al mil·límetre de tot, i assolir la perfecció?
Ens agrada equivocar-nos, de tant en tant, patir, tenir problemes per solucionar.
I és que la nostra ment és així.
El nostre físic, el cos, pertany a la nostre ment.
La ment fa servir el cos per desplaçar-se, alimentar-se, agafar coses, veure-les, sentir-les, olorar-les, rebutjar-les.
Però la ment, jo crec, que per un moment instant abans ja sap el que es trobarà, de fet només fa servir el cos per verificar allò que pensava.
Un altre problema és que la ment és molt creguda, molt poc humil, és mandrosa, sempre pensa que ja en te prou, li costa engegar, de nou, prefereix tenir un bagatge, una escala alta, a on es puja i des de on pugui veure l’horitzó abans de arriscar-se.
Però qui no arrisca no guanya, ja ho sabem.
Ja ho te en compte la ment.
De fet moltes vegades la ment s’arrisca perquè no te més remei, no te més opcions.
Com quan tens el rei atrapat davant de l’amaça entre la reina i la torre contrària.
Has de triar, ja ho deia en Picasso.
La vida, bàsicament consisteix en triar, i tenir traçar en triar.
He après també que és millor fincar en hora el rellotge a la una que a les deu, t'estalvies clicks.
Que no hi ha coses que provoquin la bona i/o la mala sort.
Que la sort és la vida en sí, que és millor saber gestionar l'stréss....
i que per molt que pensi, sembli que aprengui, que passi el temps, bombes de temps, escrigui, mai acabaré de comprendre res, per que tot canvia a cada instant.
I per sort res és igual mai.
Sempre i mai.
Sense pors.
Viu i deixa viure.
La ment s'alimenta de l'esperit de cerca, és el que la nodreix.
Tot és imprevisible, felicitats si t'agraden les sorpreses.
Ens hem de fer amants dels canvis, en comptes de patir els seus efectes, o tenir por al fracàs.
Saber que sempre ens equivocarem, perquè l’experiència a la fi no serveix gairebé mai per a res.
No em de deixar res per impossible.
Res està establert, res és com ha de ser, tot pot ser com vulguis que sigui.
Només has d’ensenyar a la teva ment a pensar be i sentir-se be.
Comentaris