Passa al contingut principal

Pensar be.

Un avió passa per la meva finestra, vola molt baix, sembla que massa.
Exposicions.
Punts de llibre.


La reina de les neus.
El Tarot Infinit.
Documental: la mirada de la pseudoartista. Solitud.
Pintar els racons de l’estudi.
Estudiar els xacres.
Pintar els palets. Envernissar.
El curt del fum.
El del paper del wàter.
El de les càpsules de Nesspresso.
El llibre.
Contes de somnis.
Interpol.lades.
Lesbisbcn.
Botiga on-line d’art....
Classicmotos...
El meu projecte sóc jo.

Desprès de gairebé tres cafès... sembla que segueixo adormida.
Són les 09.09h, sones.
És dia onze del u del dos mil déu.
Aquest any direm moltes, potser massa, vegades “deu”.

Pensar bé, sentir-se be.

Consciència social, universal. Dimonis.
Sense diners.
Gent amb problemes.
La gent queda fora.
Pocs recursos.
La llei és dolenta.
Feta la llei.... feta la trampa.

És molt econòmic saltar la llei (o rodearla)...
Mala consciència.
Amb barret, treu-te’l diu el Joe Cocker....
Sonava allà al Cocodrilo, al sortir...
Aquesta setmana és escoltat més de lo habitual aquest cantant....
Hem recorda a la meva tieta....
A ella li agrada el rock d’aquest estil americà....
Fins hi tot li agrada el Country, a mi m’agrada també en Neil Young...

He vist una pintura d’en Mariscal al mes de gener del nou calendari d’enguany...al bar de davant de les oficines...
Un dibuix sobre uns peixos a una mata de posidònia...
M’ha recordat a aquest estiu, a Formentera i a la seva posidònia...
Segurament sí...
Fins hi tot estic d’acord amb tu....

Positivar.
Si hi ha posidònia vol dir que la platja està be.
No hi ha manera de que et parlin de res mes.
Tinc examen avui.
Moltes vegades la realitat no està a Barcelona.
Trossets de papers de colors amb paraules que formen una recepta.
Ella diu que de vegades jo no veig la realitat...
Que visc al meu món mental...
I que quan aterro, si aterro, m’ensopego amb les roques de la realitat...
Ara crec que trepitjo en ferm.
Ho crec.

De vegades tendeixo a comparar...
Les línies del pentagrama... cinc...
Però vull passar pàgina...
Ella vol passar pàgina, tú vols passar pàgina...

Al Marroc regalen tangues?
No feu discursos...
No us fiqueu medalles...
Saps que no discutiré amb tu...
Els drets són universals...
Libre albedriu...
Silencis muts.

Derivats de la televisió.
L’estat del ben estar aguantarà?
Camins d’aigua...
Coses que no passen mai però que ens agradaria que passessin...

L’exposició de l’Islam del Caixa Fòrum fa pudor a Calvin Klein..

Guerra ideològica...
Contaminació de cervells..
Bombes de temps.

Tinc un penis i és de plàstic, però no el faig servir.

Tot el que no m’he volgut dir.
Treu-te el cul de l’ull.

*Remenar be i improvitzar en tot moment...
Turró i torronet.
Servir tebi.

Besalu*
On et poses els mitjons?
Bombolles...preguntes en silenci, no em vull cremar, no et vull cremar.
El perquè de tot plegat?
I què més dóna?

Aquells monstres només volen fer-se ressó i no es mereixen ni tan sols ser-hi en la meva boca ni en forma de paraula.
No vull perdre més energia.
Evitar mals entesos.
Al capdavall, tot és per que mai no deixi d’emocionar-te...

No vull impressionar, ni demostrar res, només sentir, amb el valor de la confiança, la simplicitat i honestedat.

Alta fidelitat.
Decideix implicar-se fins al final.

Potser tinc la cadira massa alta.
Excuses per parlar, per escriure.
Motius.
Paraules al cub.
Seure be.
Compartir.
Tot.
Un tot.
Un gran tot.
El toc.

Conceptes nous.
Records.

Dèia que tenia un gra a punt de carmel... a punt d’esclatar..
Va llençar el dau i va sortir el dos... a les dues en punt m’esclatarà el gra.
Riure centrifugat.
Totes per terra, totes i tot.
La seva interpretació dels tres tipus de fel·lacions em va impactar.
Semblava conscient i experta en el tema.
Una bona actuació.
Amb l’excusa de fer petar la xerrada, de riure.
Sense tabús.
El joc.
L’escala i el cargol.

Comparatives.
M’agrada donar pistes, per fer-ho més senzill tot plegat.
Dir-ho directament seria massa fàcil, perdria la gràcia, el toc.
La xispa.
Jo i el meu mono.
Sona la seva altre cançó de caça, de somnis... de camps amples, a poc a poc, amb tota la calma, i de cop agafa aire i engega... esclata, i delira en sentiments i sensacions inaudites, corprenedores, no puc parar...
No t’aturis, amb tota la llibertat, la pau del món.
No tinguis pressa.
Estima’t.
Agafa aire.
La capsa dels trons.
Remuga, gemega. El seu cul.
Em mires, em segueixes de reüll, et sento... et noto...
Convidades a una nova festa de cap d’any.
Seré l’amfitriona d’aquest acte insolent.
Càmera obscura.
Les paraules de bon matí arrenquen so del silenci.
Somiaves?
Sí, amb samarretes.
Com ahir.
Somiatruites.
El somni de molts, menjar per a pocs i poques.

Potser és enveja, no rancúnia, enveja per no haver pogut compartir amb ella tot aquell temps impossible de compartir.
Ara condueix per la ciutat.

Les mentides.
Les veritats.
El carrer de Mèxic, el número, el set.
Set de set.
Hack trick.
Top secret?
Cadaqués.

Els aiguamolls de l’Empordà.
Es mulla.
Em mullo a poc a poc: primer toco l’aigua una mica a veure si està freda... si està freda no m’arrisco a mullar-me... espero a que s’escalfi be, entre poc i massa...

Bon dia eh!!!
Bon any ehhh!!!
Tu, que jo estic aquí de tota la vida.

Igual ens ajuda, crec que és això el que necessitem.
Sense pors, amb menys pors, i menys fums.
Sense fum.
Poc o no gaire.
Rondina.

No l’espantis.
Errors.
Espais.
Llibertat.
Mirades.
La mirada de l’artista.

Dol.
Ferm.
És possible que hi hagin diferències.
Només hi ha un.
El dia de la nevada,
Sempre neva al cony d’alguna.
(Ecs).

El plàtan.
Coincideixen.

Sempre hi ha algú disposat a nevar.
Si no hi han gaires diferències, sempre estan a escala.
No, si no hi anirem allà.

Gent, amigues, persones.
Ulls. Somriures.
Quants tenim?

No ens ha tocat res.
Algunes recuperen una mica.
Encara no són ni les onze.
Sospirs. Temps. Trucades....
Sona la melodia del mòbil... és una cançó de festa...
De sobte...
Ningú despenja.
En sentit ampli.
Perquè?
Quin interès pot tenir?
Varem oblidar anar a veure les sabatilles?
Les chancletes...
Feia molt fred...

Paraules encadenades, és només un joc, fora de lloc, de treure el sentit del context a les frases escoltades i dites, pensades, sense tenir conseqüència...
Malament.
Interlocutores.
Riu per sota del nas.
El meu cap ens informa de les millors estacions per poder-nos colar al metro i al tren sense tenir que pagar.
No pot deixar d’enriolar-se’n.

Tonteria.
Hi ha gent a la que se li nota més.
Després de tot, tenen reserves mentals.
Tenir voluntat i disciplina, tant i tant forta, és complicat.
La temptació.
Podem veure el cantó positiu de les addiccions, però només són excuses que no tenen cap fonament raonable vàlid.
Enveja sana, enveja d’aquells que no tenen addiccions i no s’atabalen amb aquests temes.
Falta d’autoestima, estima’t.
Falsa seguretat.
Immediatesa.
Voler tenir una solució ràpida i ansiosa de tot, si no surten les coses com vols no passa res.
¡Que te quiten lo bailao!
No cal resignar-se ni conformar-se amb res.
Però tampoc cal ser tant exigent amb una mateixa ni amb els demés...
Si li vols donar més voltes, tú mateixa, no perdis el temps, no malgastis energies...
Viu el moment.
Viu al moment.
No cal que tot sempre sigui perfecte.
No t’esgotis.
Fora de context.
Jocs de paraules.
Remenant sentiments.
És qüestió de sort trobar la cançó que et ve de gust escoltar en el moment precís.
Oportú, oportunitat.
Cada pas.
A cada pas.
Cada batec que tinguis al teu pit.
Relaxar-se.
La millor música amb més varietat.
Treure-ho tot de polleguera.

Condueix per la ciutat.
Torna a trucar.
Què vol?
Sort.
De vegades encerto, i no m’agrada, he d’aprendre a fer que m’agradi encertar, endevinar coses. Te el seu punt misteriós i obscè.
Avui vaig de totes les tonalitats possibles del blanc al negre, gris.
Avui torna el sol.
Ara surt el sol, són les 12h.
És qüestió de bona sort.

Em pregunto el perquè de que les persones siguis dolentes....què en treuen...
Me n’alegro de que cada cop siguin més lluny de mi...
De vegades aconsegueixen enganyar-me, però el meu nas ensuma fum...
I no el vull fer cas... però segueix ensumant flaires estranys...
Fins que per naturalesa m’allunyo d’aquestes persones...
Per successos i casualitats...
I després d’un temps... resulta que tenia raó...
Que eren una mentida...que hi havia mentides, que olorava a merda...
Puc escriure i no dissimular, és la avantatge d’anar-se fent—se gran...
Em puc perdre en un encreuament de paraules...
Tinc sort, bona sort... perquè la gent bona, es queda amb mi... resisteix...
I em fa feliç...fàcilment... la senzillesa...
La revolució dels petits gestos ha començat.
No es perquè diguis la veritat, és perquè mai m’has mentit.
Passar pàgina, no s’hi pot fer res.
El petó al portal de Salt, en la nit més emboirada de novembre.

La revolució dels sentiments i les sensacions ha començat.

Les coses s’ordenen soles, sembla.
Amb vistes al mar.
Potser que em torni a equivocar...
Però ara em sento molt be...
Penso igual que ahir, però al revés...més gran i més fàcil ...

La pau ha esclatat!Felicitats!Moltes!!
(Gràcies a tu, gràcies a vosaltres i gràcies a mi!*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...