Passa al contingut principal

coses que volia escriure i de les que no m'en recordo mai*

a la ràdio parlen d'un geni....
escolto la cançó torno a veure el vídeo...
la xispa*
emoció...
miro les paraules...
diuen que és com una ansietat extranya...
estic on no deuria estar...
on estàs tu?
no hi són les paraules...
tornes a començar...
el crit sempre torna...
diu...
dèies...
dic...
una curta i llarga nit de dia i lluna esperant el seu eclipsi...
les estrelles.... unes quantes...
a l'altre bar...
en castellà...
cartes...
diuen que sí, tu també dius que sí...
sembla que ara ho entenc millor..
per qui cridaves?
no se, tu no...
sense tan de fum...
com els grups absurds del facebook..
*deja de comentar todos sus post en el muro y pídele sexo ya!
*yo no soy lesbiana pero mi novia si...
*algún día me sacaré el carnet de conducir...
*las esdrújulas me ponen...
*no a intereconomía...
*salvem el fanalet del dia de reis...
*confederación de locos unidos por un mundo mejor...
*no a la visita del papa pagada con mis impuestos..
*hablar catalán es soplar y hacer botellas...
(ja no em deixen fer-me de més grups... sóc de massa grups...

ansietat en temps real...
abans eren les cartes...
els coloms blancs que portaven les paraules als enamorats...
ara és més instantani el si o el no...
sms, mms, e-mail...
has d'estar conectada amb l'amor...
d'alguna manera...
mirar paraules...
entendre-les...
traduïr i interpretar el significat de les cançons...
el neguit de saber o no saber....
el sospir desprès del si...
el petó de bona nit...
els dessitjos de somnis...

*per més que vulguis no hi han dos dias iguals...
tots són nous (9*)



*a que no saps on he tornat avui?
vic naranja i vic cristal...
(papers il.legals....

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...