Perdo moltes coses, diu, la noia eixerida.
La noia que mira sempre endavant. Consumeix marques de primera fila.
Als seus vint anys justos.
Els ordinadors perden les dades, els arxius...
La culpa sempre la tenen els altres.
Regals. Nadals.
Quins dies tens de festa?
Pobre d’aquell que no tingui sopar o dinar de Nadal d’empresa!
A la gent li agrada fer el “paripé”.
Quina ràbia, la policia.
Sense accent.
Pot ser que no et guardin els canvis.
Quan estàs malament no vols sentir consells.
Només, potser, vols poder parlar, però de vegades, tampoc.
A vegades no tinc ganes d’escoltar a la gent.... a les persones.
Desprès ho penso i em sap greu, perquè potser un altre dia, em ve a mi de gust i no em fan cas.
El conte d’en Pere i el Llop.
Un conte rus.
Quin títol més atractiu, genial.
Contes per telèfon.
Contes breus.
Contes instantanis.
Contes sense paradoxes, sense tòpics, sense tabús.
Allò que vol la gent és sexe?
Contes sexuals.
És veritat que els homes pensen tot el dia en sexe?
Tu no?
Un home, diuen, sempre vol més.
Si no te on dormir, vol aconseguir trobar un lloc on dormir.
Hi ha gent molt lluitadora o amb molta empenta que sempre te força per millorar.
Hi ha gent que es conforma amb lo mínim.
El valor de les coses.
Està molt valorat en aquest món que la gent aconsegueixi grans fites, grans quantitats de diners, grans premis, grans feines, grans objectes materials....
Diuen al diari que els pobles petits s’estan repoblant, que hi ha una tendència de la gent a tornar a viure al poble.
A pobles rurals, de pagès, amb totes les avantatges de no viure a la salvatge ciutat.
Hi ha un amic del meu pare al que es va comprar una petita caseta, quatre vents, de 80m2, al mig d’un camp perdut de les terres del Segre.
Allà potser no te aigua calenta, allà potser no te llum; però si en volgués podria tenir-ne, perquè era lampista. Era, perquè als cinquanta va plegar de treballar i se’n va anar, només hi torna si necessita diners.
Va i torna, Viu. Gairebé tot el temps sol.
Potser fuma algun porro de tant en tant.
Fa intercanvi de serveis als vanis dels pobles propers a canvi de menjar.
Hi ha gent que prefereix jugar a golf.
Tornar als orígens, fer les coses amb el cor, amb amor.
Compartir. Gaudir.
Retornar al món tot allò que ens ha donat.
Perquè a tothom ens passa pel cap poder triomfar....
Què és triomfar?
És ser feliç.
Fer bondat.
Intentar escoltar als demés quan ho necessitin.
Sense esperar res a canvi.
Estimar sense límits. Sense presa, sense por, com mai.
No cal fer servir mai mes la paraula “arriscar-se”... perquè no hi ha cap risc...
És una opció.
Es pot fer amb els ulls tancats....
Si ho sents, si batega... si somrius... és que sí...
No passa res si ensopegues...
L’únic risc que tenim en aquesta vida és no gaudir-la.
Canvi climàtic. Hi ha més distància.
Les gotes cauen lentament per dintre de l’ampolla de plàstic que reflexa la llum del sol del migdia.
Haurem de renunciar a triomfar en metàl·lic, als tòpics, als riscos, a les pors.
Haurem d’estimar-nos i d’escoltar-nos.
La gent tindrà que resignar-se a canviar de ciutat, si la seva s’inunda d’aigua.
Potser haurem de creuar un immens riu Ebre per arribar de Catalunya a la resta de la península, ja que tota aquella zona diuen que es cobrirà totalment.
De fet els últims anys es passa uns mesos coberta.
Al final serà el canvi climàtic el que atorgui la independència a Catalunya, potser.
Qui sap!
Mapes naturals. La ruta natural.
Els ibers van arribar a Barcelona...i van flipar, al seu dia, terra fèrtil entre dos rius, davant del mar....
Geològicament i estratègicament perfecta per a una vida genial.
Sol, aigua, terra, mar i pluges de tant en tant.
L’or.
Se’l van endur. Aquell or que significava el valor de moltes coses.
Desprès res no tenia valor, només l’or i el menjar.
Travessava, deia, tota esverada, mirant al cel, mitja Barcelona, amb els tiquets de racionament, per aconseguir una mica de pa, arròs i aigua per aquella setmana.
La gent es menjava els coloms que quedaven i les rates.
Passaven els avions pel cel de la ciutat... i potser disparaven.
La boira.
El soroll del silenci.
Entre les runes.
Quina ràbia!
Sentia per la ràdio les converses dels militars.
Demà prendrem el cafè a Saragossa?
Cada dia es feien la mateixa pregunta.
Els nens i les nenes continuaven anat a classe, com si res.
S’acabava el temps.
Feia fred.
Va cedir el seu seient al més jove, dintre del camió, va pujar a l’envelat i allà va agafar una pneumònia mortal.
Corria rambles avall, ja els havien perseguit molts cops, aquells dos policies semblava que els tenien mania.
Aquell cop van ser més ràpids els uniformats i els van apallissar ben be. Per parlar la seva llengua, per parlar entre ells.
No es podia parlar de tres en tres.
El miren sempre que passa amb tots els cd’s a dins de la bossa de plàstic. És potser d’un negre massa fosc, potser no pot ser així el president dels EEUU.
No és un raper, Viu a algun poble de l’Empordà amuntegat en un pis petit amb molts compatriotes seus. Va i torna amb els trens de la Renfe, mentre no es tinguin que pagar. Si veuen els “seguratas” al fons del vagó es baixen del tren.
Si l’enxampen el tornaran al seu país.
Potser es passarà un mes o més a alguna gàbia.
Allà tornarà a passar gana, gana de veritat, sense il·lusió, sense futur.
Potser si torna el mataran els de la guerrilla de la que es va escapar.
Prohibit prohibir.
Comentaris