Patrons i barons.

Patrons i barons. Membres.

Els prohibidors i els imposats.

Tracte personal i directe.

Epidèmia, pandèmies.

Gairebé estem al 2012.

Ara és de dia.

Parlar, escriure, pensar. Inconscientment, conscient, amb perill sempre de ser objecte de la visió o no, subjectiva sempre, dels diferents públics.

Pujo i baixo, a l’ascensor número dos de l’oficina, pis dos, jo em baixaré al pis sis.

Estic sola a l’oficina sis hores al dia. Estic envoltada de persones que estan soles sis hores al dia al meu voltant. De tant en tant hi ha alguna cosa que comenten, o comentem, si l’escolto i m’interessa i hi vull participar, sinó no.

No tinc res a fer? Tinc moltes coses a fer, tot allò que em vingui de gust.

Escolto la ràdio.

Un artista, subjectiu, diu que a la política actual falta una dreta sense factors implicatius en l’antic feixisme que va nodrir al segle XX la nostra societat. Diu que caldria una dreta constructiva, de veritat, sense reminiscències d’aquest feixisme.

Crec que a més falta, potser, que en cal més encara, una esquerra de veritat.

Crec que falta gent que realment defensi els drets dels treballadors, dels obrers, que representi de veritat a la majoria de la gent.

Actualment els sindicats, que tradicionalment s’han dedicat a treballar per aquesta causa, hi ha tot un munt de gent sobradament polititzada, amb jerarquies i estatus, càrrecs i més càrrecs, que crec que només els fan ser una peça inherent d’aquesta societat capitalista.

Els caps dels sindicats surten a la televisió amb camisa sense corbata, adequadament assessorats pels seus relacions públiques, per crear una imatge de “treballador”, d’obrer i així que els obrers ens hi sentim identificats i representats.

Desprès ells cobren uns sous desorbitats de caps d’empresa que no representa a la majoria de treballadors, majoritàriament que cobrem uns mil Euros al mes.

No em representen aquests.

Diuen que volen arribar a acords amb els governs per defensar que no es destrueixin llocs de treball, per que no hi hagi retallades massives de inversió en les diferents parts que composen la base de la societat de benestar.

Amb el seu sou de gairebé sis mil Euros al mes defensen que tota la resta puguem seguir cobrant mil.

Que els nostres contractes no es puguin fer i desfer tant fàcilment com es fan i desfan.

Els polítics anomenats d’esquerres, a vegades lluiten més per d’independència dels seus territoris que pels drets dels treballadors. Moltes vegades també surten sense corbata a la televisió.

Altres polítics d’esquerres es dediquen majoritàriament en treballar per la causa del canvi climàtic, també sense corbata, amb pentinats més moderns, ulleres de pasta, vestits de disseny, etc.

Els joves activistes queden per manifestar-se per una vivenda digne i/o la globalització, abans ho feien més sovint, fins que va aparèixer el tema del canvi del sistema d’estudis universitaris, i a més la policia va carregar molt fort contra ells un dia puntual i això els ha provocat concentrar molt els seus esforços en que aquest fet no s’oblidi. L’altre dia hi havia el judici als joves detinguts aquell dia.

Crec que el tema aquest dels estudis els va fer desviar dels temes que realment més afecten a la societat.

L’altre dia el cap d’un dels sindicats majoritaris deia que trobava a faltar la implicació més exhaustiva de la societat treballadora en el seu entorn.

Abans si l’ajuntament de qualsevol poble volia fer un canvi a la ciutat que fos, d’un parc, d’una requalificació, de qualsevol espai públic, dons feien assemblees on exposaven aquestes propostes als ciutadans, així els ciutadans deien la seva, si hi estaven d’acord o no.

En els últims anys els politics han provocat l’alienació dels ciutadans i pobladors del llocs en general.

La gent només pensa en trobar feina, o treballar si ja en te de feina, i guanyar diners per poder pagar les coses que hagi de pagar; la seva vivenda, el seu automòbil, el seu menjar, el seu vestir, el seu oci, etc.

La gent ja no acostuma a anar a les reunions de veïns del seu bloc de pisos o comunitat de vivendes. Les associacions de veïns de barris o pobles, cada vegada ja tenen menys pes, gairebé només s’encarreguen d’organitzar les festes de la zona i prou.

A Barcelona fan un tram nou del tren superràpid pel centre de la ciutat quan la majoria dels ciutadans han dit amb molta força que no ho volien així. Volen protegir el que és seu, la Sagrada Família és propietat dels ciutadans de Barcelona, així ho va deixar escrit en Gaudí. Això fa que no es puguin rebre subvencions públiques per acabar la obra, Gaudí va dir que es tenia que pagar amb les donacions privades dels Barcelonins. El que volia evitar Gaudí era que els politics poguessin tirar a terra la seva obra i fer pisos.

També va deixar fora l’església, perquè no volia que es fes propietària i s’enriquís encara més a costa de la seva obra. Ell es va gastar tots els seus diners en aqueta obra, seva i nostra.

Així que els barcelonins varem decidir protegir aquest monument, que es nostre, però com el subsòl no és nostre, és públic, no hi podem decidir, en ell decideix l’ajuntament.

Aquest ajuntament que quan vol desfalca, i treu les propietats a la població quan vol, però no pot treure la Sagrada Família a tots, sí que la pot fer caure, ja que no es pot enriquir a costa d’ella.

Així, que, encara que la gent lluités força contra aquesta opció de pas del tren ràpid, l’ajuntament va fer cas omís i va seguir amb la seva idea. Encara que diuen que són socialistes, que treballen pels treballadors. Els treballadors de Barcelona farem servir cada dia aquest tren ràpid?

Volem més trens al Metro per no anar com sardines a les hores puntes. Volem els bitllets del transports públics gratuïts o molt econòmics, no tant cars.

Volem que no hi hagi tant de transit per la ciutat o que s’ordeni millor el transit.

Si poguéssim fer servir tots els treballadors públics els transports públics per anar a treballar no faríem servir tant el transport privat.

Volem que els directius i alts càrrecs polítics vagin en taxi o en transport públic, no amb cotxes privats de luxe, o que aquests cotxes estiguin fets aquí, al menys.

La gent amb el pas del temps s’oblida de les seves lluites. Es cansa de no ser escoltada, de no tenir poder de decisió en la seva ciutat.

La gent està cansada després de treballar i/o estudiar tot el dia. Vol esvair-se.

A sang freda.

Fotografies salvatges.

Gent molt activa. Elles decideixen el cap de setmana.

Sorpreses.

Garantia de bon temps.

Entorn distés.

Perquè no fem alguna cosa?

Canvis d’hàbits de consum.

Pors? I tant.

Tenim por a perdre allò que sentim que ens agrada, allò que ens fa ser feliços cada dia.

Relaxació.

Més a prop.

Diu el Marketing que la gent tenim dues maneres de ser, de consumir.

Una la manera de consumir de dilluns a divendres, amb consciència d’estalvi, de sobreviure, de produir; i l’altre, la dels caps de setmana, la manera de consumir inconscient, de gaudir, de despilfarrar sense pensar, de no reparar en despeses per poder viure del temps d’oci, temps lliure.

Fet aquí. Molta sort. Tinc gana.

És molt bo, la gent durant els dies de feina estalvia tot el que pot, es mira molt be el que es gasta en dinar. Tot ho te molt controlat, en canvi, els dies de lleure, ens deixem anar...sense control...

Tot portat al límit. Tòpics. Retrat previsible de conflictes secundaris. No s’encensarà.

Decebedora, de manual. Alimenta el teu esperit. Vida acomodada.

Un treballador brutal. Tampoc aporta res. Què passa amb el final?No te’n vagis.

Ara ve. Bon dia, a l’ascensor, bon dia de petó. Calent.

Consulteu. Veritables bogeries. Gairebé mai.

Un elefant volant, un mico en bicicleta, un burro en un cotxe. Un porc a una moto.

Les veus. De veure o de veu de la gola.

L’edifici. Ens movem. Crítica internacional. Resignació. Miracle elaborat. Més cost.

Tens un humor molt intel·ligent, fora del normal.

Fantàstic/a. Estrella de mar.

Comentaris poc elegants.

A la gent li agrada, potser no troba la manera de saber gaudir de les coses que te.

I no és que no en tingui prou.

Confia en tu mateixa avui i sempre. Diu.

Avui he arribat puntual a la feina.

Escolto la ràdio, diuen coses amb certa gràcia. Xiuxiuejar.

Dedicació professional. Cocos que simulen. Sons simulats.

Pair. M’agrada anar amb les amistats a fer-la petar. No m’han llegit mai un missatge.

A vegades llegim. A vegades veiem, no pensem, no ens sabem ficar en la postura, rol, de l’altre. Second live. Es te en compte el que diuen els demés des de la nostra posició privilegiada, però no des de la seva situació personal.

S’acaba la cigarreta i no se on llençar-la. Si la llenço al cendrer, si n’hi ha algun dia la llençaran a una altre banda. Tindrà un recorregut més adequat potser i un procés.

Si la llenço al terra, al vell mig del sòl, es quedarà allà o se la endurà el vent, d’una ventada potser acaba al cendrer, o, el més possible, es que no.

Els accents adequats.

Les vacunes són més cares a Barcelona que a Màlaga, les dels gossos.

Fotografies en diapositiva, positivades, velles i belles imatges d’ahir, d’un ahir ben llunyà, que sembla d’una altre persona. Silenci. Més petons.

Mirades de Barcelona. No diguis la marca si no paga. No facis publicitat gratuïta, pirata, perquè la publicitat no és si no és pagada.

Mirades virtuals. Recull. Tinc gana. Paraules. Semidéus. Safareigs.

M'agrada que em sorprenguin i descobrir llocs nous. Sempre mirant el mar., em moc per tota la ciutat. Sospites, perquè? Tens port?, tens por... pors... lo important és guanyar, o participar? El forat del vent. Records d’ahir mateix. M'agraden els clàssics bars de xamfrà, amb o sense terrassa, que proliferen ...i també alguns carrers o plaçoletes de Ciutat Vella que encara mantenen l'urbanisme laberíntic. Sovintejo el meu entorn.

La remodelació barroera del Raval i, en general, el maltractament constant de la Ciutat Vella. No m'agrada la sobredimensió del sector turístic que vivim. No m'agrada.

Confiança. A poc a poc, detalls, tot, fredor d’ahir, escalfor al cor.

Totes les platges. El mar. El blau i l'olor de mar. L'olor de forn de pa em fa pensar de seguida. M’agrada trobar-me amics pel carrer i el menjar.

-. Vius on t'agrada viure?

-. Sí. Si?

-.T'agradaria canviar de barri o de carrer? Per què i a on?

-.Si has de fer de cicerone d'algun visitant, què li ensenyes?

Si fas les coses de la mateixa manera, no esperis distints resultats.

El tarannà dels barcelonins. Se’ls passen tots els mals.

Voldria afegir que de tota manera jo la ciutat no la trobo neguitosa perquè sóc una persona que va als llocs mitja hora abans, i sempre espero a la resta.

M’agrada esperar, mirar a veure per on arribaran... saber si arribaran o finalment no.

A vegades dibuixo esperant, altres fumo, bec aigua, cafè...

Miro tots els detalls que em puguin sorprendre de l’entorn, conegut o desconegut, me’l faig una mica meu. Vistes. Si dibuixo segur que la persona ve de seguida, si fumo, se’m fa més lenta l’estona.

Si fa sol, el xuclo. Si es de nit, escolto música, esperant. Intento seguir dibuixant sense gaire llum, llum de lluna, o de fanals de ciutat, o de botigues o bars que encara no han tancat. Ara ja es fa de nit molt d’hora. Actualitat. Aquesta ciutat no dorm, diuen.

No sé quan es pot trigar de casa meva al mar exactament, però és a prop. La vida, si no te la fas a la teva manera, es pot convertir en una cosa amoïnosa; aquí mengem bé, tenim un bon clima, el mar tan blau... és un privilegi ... la muntanya, el nord, tot és ben a prop, i s’hi pot anar a tots els llocs des d’aquí... m'he mudat de casa més d'una vegada i crec que li he trobat el gust a mudar-me de tant en tant, no descarto moure'm ja que, com deia, els canvis m'il·lusionen. Sóc inquieta i m'agrada caminar i mirar per tot arreu.

Aprofitaria la nit, la lluna i el mar, i faríem una passejada per la vora de la platja.

Normalment la gent sol enganyar bastant amb la seva situació personal davant de qüestions de posicionament social.

Així si ens pregunten si ens agrada el que tenim sempre diem que si, que molt, encara que no sigui així, per semblar que som feliços.

Si ens pregunten pel nostre nivell de vida, sempre ens agrada exagerar una mica, i dir que estem una mica millor del que estem de veritat.

Així si som de classe mitja mitja sempre direm que som de classe mitja alta. Diem que som d’una classe social més alta de la que som.

Afegeix allò que t'agradaria dir i no t'hem preguntat...

No em posis en el compromís d'haver d'escollir-ne una de sola.

Quina olor o quin color, quan el sents o el veus arreu del món, et recorden de seguida Barcelona?

Jo necessito poder anar a comprar el pa, i el diari, i els tomàquets a peu d'escala.

El pa amb tomàquet, el pernil i la crema catalana.

Can Lluís, al Raval, al carrer de la Cera.

Gaudí. Museu Diocesà de Barcelona. Exposició 'Gaudí: el triomf de l'arquitectura moderna' Fins el 31 de gener del 2010*

*Es passaran la nit de cap d’any retirant l’exposició?

L’acompanyaran Sedaios, el grup de Cristian Pallejà (Nisei) que, amb el seu pop assolellat, s’ha convertit en una de les revelacions de la temporada a casa nostra.

'ZONA FLAMENCA'.

Dissabte 21 de novembre, a les 22 hores, al Centre Cívic Teixonera, actuació dels grups Techarí Flamenco i Malas Son.
Diumenge 22 de novembre, a partir de les 12 hores, al Centre Cívic Teixonera, actuacions del Centro Cultural Folklórico Andaluz Teixonera, i "Potaje" popular (a les 14.30 hores).
Dissabte 28 de novembre, a les 22 hores, a l'Espai Jove Boca Nord, actuacions de cloenda de Sara Flores i Juan Cortés, amb la creació pictòrica en directe de Santos de Veracruz, pintor.