Dintre de poc demanaràn un negre que els abaniqui i un cubata,
M’ho jures per Snoopy?
Un allargament.
Vale.
Ejem.
Queé?
A lo major no lo necesitan, pero por pedir que no quede.
Con el calor que está haciendo…
Por si acaso, derepente…
Ok…
Ya me lo has dicho…
(sonido de llaves y cajones..
Y para encender la Nexpresso si hace falta…
Tienes llavero?
Claro..
Las dava por perdidas…
Esta és tuya?
No!
(pim, pim, pim… teclea alguien un sms)...
Buenos dias, ya has amanecido? (son las 10.10h)…
No ves muy barato el precio? Sólo son 12.000€….
Por eso… si….
…
“En fi” – comodí de paraules que la gent fa servir en exceso, i jo no soporto, a la ràdio es pasen tres pobles… repetint aquestes parauletes, potser
Ahir, els meus dos odontòlegs explicaven, mentres tenien les seves mans a la meva boca…
Les seves vivènvies, sense cap mirament, sentimentals..
La noia està liada amb un altre odontòleg...
Que te gelos del company d’ella que ara mateix te les mans a les meves dents...
El noi diu que no vol anar de viatge amb la seva novia...
Ella diu que si no funciona amb aquest noi, ja en te uns altres per si de cas...
Diu també que les altres noies del grup d’odontòlegs, companys de feina...
Parlen d’ella i d’ell que creuen que estàn junts...
Es veu que el noi que te les mans dins meu... és el noi de moda entre les demés noies...
Ell diu que li sorprèn.. ser la víctima de les converses femenines... a la sala de fumadores...
Però que també li fa gràcia...
Pujo i baixo a l’ascensor...
La meva mare diu que tota la família està infestada d’una passa...
Pico al número 6 a la botonera de l’ascensor de l’edifici d’oficines...
Però m’atura, per error, a la planta 3, jo surto pensant que la planta és la meva...
És pràcticament igual que la meva... però no trobo la porta a la meva oficina compartida...
I em veig en un entorn conegut però a la vegada desconegut...
Torno a l’ascensor i entenc que no és la meva planta.
Llavors, ja a dins de l’ascensor ascendint fins al pis sisè, pensava en la pel·lícula “Cómo ser John Malkovich” i la seva planta 7 ½
On els sostres son més baixos de lo normal... i els oficinistes tenen que caminar amb l’esquena torçada per no topar el cap amb el sostre...
Absurd, ironia, paraules, fora de context.
És important, que si se’t veu el cul, si se’t cauen els pantalons, com sovint em passa a mi, duguis unes calces maques.
Per que m’agrada.
Cançons, paraules, que t’arriben al cor.
Silencis propers. Sentiments.
All I do it’s for you, Brian Adams.
Com be sap la gent que més em coneix, se’m dona molt malament mentir, o amagar una veritat.
Així que un dia, ja fa molt de temps, vaig decidir intentar no tornar a dir mai més mentides, pel meu be, perquè després sempre fico la pota, i m’enxampen.
Així m’he de preocupar menys del que dic, i així no tinc por de seguir sent tant inconscient i impulsiva com m’agrada ser en les meves divagacions dicotòmiques mononològiques o si pot ser, millot, diàlegs.
Si algú em diu que no digui alguna cosa, corre el seriós perill, de que des de aquell just moment ho digui i més que mai.
En silenci, si que penso, tot allò que revolta al meu cor, allò que l’incendia o l’encén.
Encara que aquí en aquest blog, potser intento donar-li voltes, més que res per poder, algun dia a entendre-ho.
Per practicar el meu lèxic i l’ortografia.
Recordo quan tenia potser uns dotze anys, la meva cosina i jo fèiem els deures d’estiu a la cambra que ens van deixar de la casa de la meva iaia del poble.
Encara que sigui l’agost més calent del món allà dins sempre fa fresca.
Diuen que és degut a que les parets són molt gruixudes, per que és una casa vella, de les d’abans, ben feta.
La meva iaia vol que li toqui la loteria per poder arreglar-la i que continuï durant molts anys més.
No vol morir-se sense saber que aquella casa continuarà d’en peus.
Potser, sembla estrany, però crec que aquesta és la única raó per la qual m’agradaria ser rica. Però això sí, m’agradaria guanyar-me els diners de bones maneres. Potser també m’agradaria que algun dia les meves pintures tinguessin èxit, per que la meva iaia ho pogués veure i es sentís orgullosa de mi, encara que ja se que s’hi sent molt orgullosa de mi, ja m’ho diu.
Poder arreglar la nostra casa.
La casa de la meva família.
La de la porta blava.
La que te dos cuines, una de vella i una de nova.
La que te llar de foc i xemeneia.
La que te un munt d’habitacions i llits antics, i matalassos vells farcits de llana d’ovella que la meva iaia mai ha volgut canviar per uns de làtex.
Ella li va comprar la casa a tots els seus germans.
La casa està al mig del poble....
Recordo quan escoltava nou-centes noranta nou vegades les cançons dels disc respiratori d’en Brian Adams i després el de Bon Jovi*
Traduïa les cançons per saber què deien... els cd mel’s va regalar la meva tieta, que es professora d’anglès... i m’ajudava a traduir...però crec que no era molt difícil...
La música, sembla, que em segueix perseguint... allà on sigui...
O sóc jo que em deixo sorprendre?
Tinc ganes de sorpresa!!! (ais... que se m’escapa!!!
Bon cap de setmana...
S’ha parat el rellotge...
Comentaris