Passa al contingut principal

really

*

Dile que estás con otra, así te dejará en paz.
Pues, qué más te da que esté con otras...
tu tienes lo que quieres, si la quieres la tienes que querer como es...
aprender a querer...
¿Estás preparada para amar de verdad?
Sin límites.
Siempre vuelve, no te preocupes.
No puedo evitar sentirme herida, cada vez que habla de aquello que vive... ¿sin mi?
Me gustaría hacerla feliz... que conmigo tuviera de sobras...
Me gustaría desbordarle...
Cada una con su tema...toca las teclas del día y de la noche...
Sorprendeme... con alguna cosa que enternezca mi alma... detalles...
... momentos eternos...
ayer y hoy... nunca volverán...
te necesito a mi alrededor...
no te necesito....
Estás gritando ¡Quiéreme!... pero en realidad, solo quieres aquello que es más difícil de conseguir, aquello que te supone un reto de astucia...
Poner al límite a los demás es la mejor baza...
el as en la manga me lo quedo yo... como siempre...
y como siempre... un día, vendrás... me mirarás...
como siempre, se te volverán a dilatar las pupilas...
y no habrá palabras... que puedan explicar nada más...
me gusta que estés ahí...
me gusta despertar en tu piel... aunque ya no sea mía....
aunque ya no sienta que me pertenezca...
.... prefiero ser libre que atarme a tu libertad...
quiero salir corriendo tantas veces...
... ahora escucho las canciones que golpean con cada nota a mi corazón,....
entras en mi cama...
sales, te vas...
no se si volverás...
la incertidumbre... me devora, y es quizás aquello que mantiene mi vigilia por ti...
sabes tenerme atenta a ti...
pendiente... enganchada...
devorada...
por lo menos hay algo que me importa más de lo que me importa lo demás....
de momento, por lo menos, eres la persona con la que me gusta más pasar el tiempo...
... el dolor, es sentimiento,
si sientes estás viva.. y eso es la vida,
esa es la emoción... que hacer que te levantes cada día...
que no quiero nada....
solo vivir, sentir velocidad...
volar...
caminar...
y sonreir, por lo menos, dos veces al día,... como Ian Gibson...
bailar... también, hace tanto tiempo que no bailo sin control...!!!
necesito desmelenarme, emborracharme
y perderme entre las mariposas... del amor, del aire, de las flores del campo...
que riegan cada día mis imágenes de palabras sincrónicas,... y a veces anacrónicas...
cómo decirle a alguien que te gustaría pasar la tarde con ella...
tomando algo, lo que sea...
no tengo nada que contarte... sólo que me apetece conocerte...
y quizás... sonreir contigo...
y quizás...
quizás, quizás...

*125 años de COCO CHANEL * LA PRIMERA DANDEE GIRL *

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...