Passa al contingut principal

inspirada


De l'encant caòtic que aflora de l'absurd...
ara que sembla que ven aviat serà primavera...
som caòtiques, les...

ens faràn fora...
desobeïm...

inspirada...
és increible... sentir-se inspirada...
sents un punt d'energia diferent i t'omple i m'impulsa a fer coses a veure més enllà...
molt endins... i enfora... una màgica...
que provoca un somriure efimer i sensacional...

potser amb carbó...
sobre fulles...
potser amb línies que es corben soles....


si els teus ulls ja no volen veure la lluna on s'han de perdre...
nits curtes...
de poc son...
i fred...

vaig endevinar el seu nom...

un camí on es recorden els millors moments, moments estelars.... d'idees i ocurrències
extranyes... simpàtiques... delirants...

què veies tu des de l'altre banda?
Què recordes?
Com ho veus?
Seria genial.... fer una recapitulació...
diga'm què veus....
saber-me pensada....
com una rosa...
a la tempesta...


ens han envait la font 
(única... i màgica..
encertada...
si ho dius 
...amb tot el cor...
surt...
si vols...
i si el destí vol...

lluitem amb espases de goig...
allà dalt del cim dels edificis fets especialment per lluitar
valor?
Valenta...
potser no és aquest el meu camí...
i sóc per treure'n profit... per alguna cosa que vindrà després...
de moment els dies estàn plens...

la gent que m'estimo...
estels...

les mirades profundes... i plenes d'energia...
disparen i creen els més encissadors somriures...
aquells que viuen i gaudeixen de cada instant... del regal... del present.. de l'ara... i sempre...
sucs de taronges...
ratafia, de la bona...
fina fina...

quatre seients per a mi sola...
la matinada és boja...
és tot un caos... divertit...

sembla que vol sortir el sol... no el deixen...
avui toca una mica de mi mateixa...
va fer cara de boja al veure la guitarra...
es veu que l'altre no li deixa mai...
és una joia de nena... tan carinyosa...
sempre fent petons i abraçades intenses...
no vol que marxi... mai....
un pastis rosa...
una corona lila...
l'aeroport és adormit...
i jo vull volar...

volo, en cada recta de record...
només se m'acudeix...
la intensitat...
omples instants eterns...
bestia...
et mostro l'ànima...

que ràpid ha sigut aquest viatge...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...