Passa al contingut principal

inspirada


De l'encant caòtic que aflora de l'absurd...
ara que sembla que ven aviat serà primavera...
som caòtiques, les...

ens faràn fora...
desobeïm...

inspirada...
és increible... sentir-se inspirada...
sents un punt d'energia diferent i t'omple i m'impulsa a fer coses a veure més enllà...
molt endins... i enfora... una màgica...
que provoca un somriure efimer i sensacional...

potser amb carbó...
sobre fulles...
potser amb línies que es corben soles....


si els teus ulls ja no volen veure la lluna on s'han de perdre...
nits curtes...
de poc son...
i fred...

vaig endevinar el seu nom...

un camí on es recorden els millors moments, moments estelars.... d'idees i ocurrències
extranyes... simpàtiques... delirants...

què veies tu des de l'altre banda?
Què recordes?
Com ho veus?
Seria genial.... fer una recapitulació...
diga'm què veus....
saber-me pensada....
com una rosa...
a la tempesta...


ens han envait la font 
(única... i màgica..
encertada...
si ho dius 
...amb tot el cor...
surt...
si vols...
i si el destí vol...

lluitem amb espases de goig...
allà dalt del cim dels edificis fets especialment per lluitar
valor?
Valenta...
potser no és aquest el meu camí...
i sóc per treure'n profit... per alguna cosa que vindrà després...
de moment els dies estàn plens...

la gent que m'estimo...
estels...

les mirades profundes... i plenes d'energia...
disparen i creen els més encissadors somriures...
aquells que viuen i gaudeixen de cada instant... del regal... del present.. de l'ara... i sempre...
sucs de taronges...
ratafia, de la bona...
fina fina...

quatre seients per a mi sola...
la matinada és boja...
és tot un caos... divertit...

sembla que vol sortir el sol... no el deixen...
avui toca una mica de mi mateixa...
va fer cara de boja al veure la guitarra...
es veu que l'altre no li deixa mai...
és una joia de nena... tan carinyosa...
sempre fent petons i abraçades intenses...
no vol que marxi... mai....
un pastis rosa...
una corona lila...
l'aeroport és adormit...
i jo vull volar...

volo, en cada recta de record...
només se m'acudeix...
la intensitat...
omples instants eterns...
bestia...
et mostro l'ànima...

que ràpid ha sigut aquest viatge...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no c...