Passa al contingut principal

diada de les dones 8m


Avui torno a fer el mateix camí que el dimecres...
de Barcelona a Sabadell en rodalies, l'agafo a Sagrera, i d'aquí a Castellar de Vallès en bus..
el camí inicial el faig en la moto...

avui fa vent,...
i un sol inmens....
ilumina tant que els colors són bàsics....

llum que hem venia per les esquenes a sobre de la moto... i reflexava tanta potència lumínica al meu retrovisor que no podia veure si hi havia algú....
increíble...
com les seves mans....
grans...
de dits llargs...
m'agradaria escalfar-les...

somric...
allibera emocions i sentiments...
be per tu...
tanta intensitat és incontrolable...
però quan més la intentes controlar més forta és... i te més sentit...
i has d'agafar aire....

no has de evitar els sentiments...
si hi pogués tornar.....
...

el mar de pell i músculs que mareja amb les seves onades la meva esquena...

els pensaments...
cremen a la ment, i surten com llamps sobre el paper...
el mapa dels sons de Gràcia...

la nova eva, Vanessa B. by Lutxana art*

he vingut a la mani nocturna de lesbianes, [o , de feministes anarquistes, anticapitalistes, antipatriarcals...

de què és la mani? hem demana un senyor al carrer Verdi cantonada La Perla....
i li dic... és feminista...
i diu....
bueno això ja ho he vist....
(potser vàrem ser 300 noies, gairebé totes de negre, amb torxes de flama...
amb cervesses, tabac de liar... algunes amb sprays per decorar parets...
algunes amb gossos... etc)

dibuixar, esperar i veure-les venir...
(les bicicletes no fan suficient soroll per estar al mapa de sons...

volia estar sola,
encara que ja hi estic tot el sant dia...
o santa diada...
en femení...
(necessito música amb foc a dins a les meves oides...
Poison d'Alice Cooper...
la tria està feta...

volia tornar a contemplar la meva Gràcia...de 9*
el mercat, la gent amb mirada solitària, el músic de l'acordió...
el jovent...
i la nit, que atrapa de valent...

la nit és nostre dèien ahir algunes dones...

podries fer els acords de bola de drac?

Esperem la serenor i jo al banc de devant de la sortida del metro de Fontana....
amb la dolça calima que en surt...
solitud...

i escric això que ara teclejo al ordinador de camí a la feina...
i pensaba...

en ¿?*

els dies com avui són genials....
avui és la mani de la diada de les dones, 8 de març...
avui és el meu dia 
i el teu...

mani diurna a les 18.30h 832013
a plaça universitat...
https://www.facebook.com/feministesindignades?fref=nf_fr

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no c...