Dissabte astronòmic.
Nadal astronòmic.
Dinem. S’ha mort. Un home bo. Un altre.
Anem al Quino de Nadal a un hotel de Sabadell, petat de gent.
Jo jugo sense apostar diners.
És difícil guanyar. Quina anestèsia tan profunda.
Al mateix cercle. Esperar, quina hora són?
El meu cor.
Cent anys de solitud.
Cent?
És el destí?
Feina i amor, i quan ho tens t’avorreixes…
Viure sempre de la mateixa manera, com sortir del cercle?
Com trencar la barrera de la por?
Desitjant, pensant en positiu…
Deliberant, intentant no amargar l’existència a qui t’envolta, si tens la sort de que algú t’envolti.
Valorar tot el que tens quan ho tens, per no perdre l’oportunitat de sentir-ho com cal en el moment.
Però de vegades mires al mar i no el veus…
D’altres, les vegades, són les d’estar-me pensant tot allò que sembla un raig de llum, o de tro, que pot fer tremolar l’existència. Fer boira de tot, de cada silenci, de cada carència.
Por a agobiar, por a que s’oblidin de tu, de que no et pensin.
De que no importis per res?
Un ei com estàs, un ei com va… si no surt, no sortirà.
És el que hi ha, no canviaré jo, no canviarà ningú.
No he trobat cap persona tan carinyosa com jo.
No em sobra cap abraçada, crec…
Ni cap trucada, ni cap missatge…
No m’agobia res que sigui per estimar…
Sense esperar res de res, per demà.
Un dissabte més, perdut, per no estar…
Don s’aprofita el teu moment, sigui com sigui…
Deixa una mica de pensar només en tu.
Deixa’t portar…
De vegades…
Mires el resum de l’any.
Terratrèmols, tsunamis, guerres, morts, i Vida.
El camino esta cabró.
Se hace tarde…
Esperar, y no llega la llamada…
La palabra que calma…
Pero llega.
Si fes alguna cosa, ho diria, però no compta, no compto…
Un, dos, tres..
Tot cap a dins, tot cap en fora…
Ballem?
Avui no, no es pot, és massa tard…
Potser…
Espero i escric, allà on ningú m’escolto, només jo…
Està be….
Què més i què menys?
Ballaven les fulles de l’arbre davant teu, davant meu….
Brillen per sol… ballen pel vent…
El fred als peus.
La crisis és culpa del diner negre, no dels immigrants.
Bombolles immorals.
Sempre ens quedaran les estrelles.
Nadal astronòmic.
Dinem. S’ha mort. Un home bo. Un altre.
Anem al Quino de Nadal a un hotel de Sabadell, petat de gent.
Jo jugo sense apostar diners.
És difícil guanyar. Quina anestèsia tan profunda.
Al mateix cercle. Esperar, quina hora són?
El meu cor.
Cent anys de solitud.
Cent?
És el destí?
Feina i amor, i quan ho tens t’avorreixes…
Viure sempre de la mateixa manera, com sortir del cercle?
Com trencar la barrera de la por?
Desitjant, pensant en positiu…
Deliberant, intentant no amargar l’existència a qui t’envolta, si tens la sort de que algú t’envolti.
Valorar tot el que tens quan ho tens, per no perdre l’oportunitat de sentir-ho com cal en el moment.
Però de vegades mires al mar i no el veus…
D’altres, les vegades, són les d’estar-me pensant tot allò que sembla un raig de llum, o de tro, que pot fer tremolar l’existència. Fer boira de tot, de cada silenci, de cada carència.
Por a agobiar, por a que s’oblidin de tu, de que no et pensin.
De que no importis per res?
Un ei com estàs, un ei com va… si no surt, no sortirà.
És el que hi ha, no canviaré jo, no canviarà ningú.
No he trobat cap persona tan carinyosa com jo.
No em sobra cap abraçada, crec…
Ni cap trucada, ni cap missatge…
No m’agobia res que sigui per estimar…
Sense esperar res de res, per demà.
Un dissabte més, perdut, per no estar…
Don s’aprofita el teu moment, sigui com sigui…
Deixa una mica de pensar només en tu.
Deixa’t portar…
De vegades…
Mires el resum de l’any.
Terratrèmols, tsunamis, guerres, morts, i Vida.
El camino esta cabró.
Se hace tarde…
Esperar, y no llega la llamada…
La palabra que calma…
Pero llega.
Si fes alguna cosa, ho diria, però no compta, no compto…
Un, dos, tres..
Tot cap a dins, tot cap en fora…
Ballem?
Avui no, no es pot, és massa tard…
Potser…
Espero i escric, allà on ningú m’escolto, només jo…
Està be….
Què més i què menys?
Ballaven les fulles de l’arbre davant teu, davant meu….
Brillen per sol… ballen pel vent…
El fred als peus.
La crisis és culpa del diner negre, no dels immigrants.
Bombolles immorals.
Sempre ens quedaran les estrelles.
Comentaris