Seguim pensant i escrivint…
Perquè no?
Tan fa, que segueixi pensant i escrivint.
Divendres 24 de desembre, són les dues de la matinada.
Esperava…
(No esperis res, pensava, em dèieu a mi mateixa…
No cal… no passa res, sí que passa?
És que puc triar els meus sentiments?
Perquè tot costa mil kilòmetres?
No hi ha res per patinar?
Cap camí pla?
(Ja saps on és el camí pla…
Qui sap!, potser seria el més difícil…
No m’agradaven els seus llavis trencats…
No podia recargolar…
No, no, no…
Pots estimar qui vulguis… no hi ha res a fer…
Picar de mans, de peus… a terra… perquè?
M’estimo més somiar… una nit sencera…
Allà on estic… miro al cel, miro al cel i el veig…
Segueixo pensant i escrivint als meus propis núvols… de clar, de tempesta nocturna…
Miro, llegeixo els instants…
Allà on vas, el meu cor en un puny… el meu puny.. vull veure’t fluir…
Em relaxa… patir per patir, per avorriment.. per no saber què fer…
Ens van enganyar amb la primavera… un minut més de sol, cada dia…
Paraules d’ahir, a la pissarra, al taulell…
No escriguis per no dir res, per dir el mateix de sempre…
No trafiquis amb els teus somnis…
Ho tens clar?
Ho tinc clar!
Vull un somni, des de sempre…
Potser no és el meu camí…
Passa el temps…
La pell…
Les coses bones, els records, es queden als racons…
No puc fer esborrany i compte nova…
Criden els lleons…
El dragó s’endinsa en la seva pròpia còlera…
Enigmes de la vida… tot el temps del món fins als teus llavis…
Fins a la teva pròxima abraçada, sembla una eternitat….
L’evolució dóna una volta més, des de la Sibèria amb un poc d’amor…
Amb amor… sempre ens quedarà creure en tot allò que es van inventar per fer-nos simples, ximples, sense misteris…
Diu que tot està escrit…
Que tornarà…
Aquells que llegien tot allò prohibit, per creure de veritat…
La veritat és a les estrelles…
Ja ho saps….
Comptant amb els dits d’una sola ma….
Comparem feines i amors…
Millor establir relacions sense causa-efecte…
No creure més en tot allò que creus que et condiciona…
Mala sort, o bona…
El gat tindrà gana…
O potser fred…
Pobre…
I jo aquí divagant…
Tampoc tinc res més ni res millor a fer…
Crec, sento i em despentino…
Crear per crear….
Sinó em sentis en el buit, no escriuria res…
Només creo quan em sento malament, insegura?
No…
Sempre, o sempre tens un punt obscur… sense pau…
Crido…
En paraules buides…
Carències de coses que mai has tingut…
S’escapen…
Dos problemes, aprendre a viure, sense sentir…
Sense cridar…
Sense retreure…
Costa…
Al menys tens algú a qui retreure quelcom…
Penso, crec, encerto…
Què és just?
Potser l’encerten, les estrelles…
És fàcil dius…
Tot sembla tranquil davant teu…
És això el que em crida..
Tot sembla senzill…
El crit sempre torna…
Els espais en blanc, d’en Brossa…
Sense interlocutora….
Així que no et queixis, penso…
No serveix res, flueix, ens queda fluir…
I res més.
El punt mig….
No creuaré més les cames, en tota la meva vida…
No miraré més enrere…
Relaxa’t i disfruta!***
b.s.o
http://www.youtube.com/watch?v=yQnNY8zMihs
Perquè no?
Tan fa, que segueixi pensant i escrivint.
Divendres 24 de desembre, són les dues de la matinada.
Esperava…
(No esperis res, pensava, em dèieu a mi mateixa…
No cal… no passa res, sí que passa?
És que puc triar els meus sentiments?
Perquè tot costa mil kilòmetres?
No hi ha res per patinar?
Cap camí pla?
(Ja saps on és el camí pla…
Qui sap!, potser seria el més difícil…
No m’agradaven els seus llavis trencats…
No podia recargolar…
No, no, no…
Pots estimar qui vulguis… no hi ha res a fer…
Picar de mans, de peus… a terra… perquè?
M’estimo més somiar… una nit sencera…
Allà on estic… miro al cel, miro al cel i el veig…
Segueixo pensant i escrivint als meus propis núvols… de clar, de tempesta nocturna…
Miro, llegeixo els instants…
Allà on vas, el meu cor en un puny… el meu puny.. vull veure’t fluir…
Em relaxa… patir per patir, per avorriment.. per no saber què fer…
Ens van enganyar amb la primavera… un minut més de sol, cada dia…
Paraules d’ahir, a la pissarra, al taulell…
No escriguis per no dir res, per dir el mateix de sempre…
No trafiquis amb els teus somnis…
Ho tens clar?
Ho tinc clar!
Vull un somni, des de sempre…
Potser no és el meu camí…
Passa el temps…
La pell…
Les coses bones, els records, es queden als racons…
No puc fer esborrany i compte nova…
Criden els lleons…
El dragó s’endinsa en la seva pròpia còlera…
Enigmes de la vida… tot el temps del món fins als teus llavis…
Fins a la teva pròxima abraçada, sembla una eternitat….
L’evolució dóna una volta més, des de la Sibèria amb un poc d’amor…
Amb amor… sempre ens quedarà creure en tot allò que es van inventar per fer-nos simples, ximples, sense misteris…
Diu que tot està escrit…
Que tornarà…
Aquells que llegien tot allò prohibit, per creure de veritat…
La veritat és a les estrelles…
Ja ho saps….
Comptant amb els dits d’una sola ma….
Comparem feines i amors…
Millor establir relacions sense causa-efecte…
No creure més en tot allò que creus que et condiciona…
Mala sort, o bona…
El gat tindrà gana…
O potser fred…
Pobre…
I jo aquí divagant…
Tampoc tinc res més ni res millor a fer…
Crec, sento i em despentino…
Crear per crear….
Sinó em sentis en el buit, no escriuria res…
Només creo quan em sento malament, insegura?
No…
Sempre, o sempre tens un punt obscur… sense pau…
Crido…
En paraules buides…
Carències de coses que mai has tingut…
S’escapen…
Dos problemes, aprendre a viure, sense sentir…
Sense cridar…
Sense retreure…
Costa…
Al menys tens algú a qui retreure quelcom…
Penso, crec, encerto…
Què és just?
Potser l’encerten, les estrelles…
És fàcil dius…
Tot sembla tranquil davant teu…
És això el que em crida..
Tot sembla senzill…
El crit sempre torna…
Els espais en blanc, d’en Brossa…
Sense interlocutora….
Així que no et queixis, penso…
No serveix res, flueix, ens queda fluir…
I res més.
El punt mig….
No creuaré més les cames, en tota la meva vida…
No miraré més enrere…
Relaxa’t i disfruta!***
b.s.o
http://www.youtube.com/watch?v=yQnNY8zMihs
Comentaris
bon any nou 2011 lutxana
a punt per relaxar-nos i disfrutar com tu dius
unabraçada
·
Sobre el teu últim post: si només escrius quan et sents buida, m'estimaria més no tornar a veure publicat res més en aquest blog. Reflexionar és important, però més important és encara (bàsic, diria jo) acceptar les coses. Sense acceptació no hi ha llibertat. Sense llibertat no hi ha felicitat.
Cuida't molt!
Lluís