Passa al contingut principal

Encara queda una estona...


Encara queda una estona...

Respiro de nou, de nou en nou vegades...

Com va iaia?
be, però estic una mica estressada...
dons he sentit que va molt be respirar deu vegades profundament a cada hora que estiguis desperta...
és que a mi em costa molt respirar pel nas, profundament...

està cansada...

no s'ha d'esperar res de ningú, ni de res...
que facis tu alguna cosa no vol dir que algú et tornarà allò...

diuen que sí que hi ha energia, aquest dilluns sembla que no gaire...

la gent aburrida...

sempre imagino el futur massa perfecte, massa increïble...
després la realitat em porta a topar de cara amb la paret de la ciutat humida...

va ploure molt, vaig rodolar per terra, semblava que no m'havia passat res...
va dir que vindria i no va venir,
va dir que no vindria i no va venir...
va dir que no vindria i no va venir...

fent amics... (en diuen...

Què sents?
Què se sent sense sentiments?
Com és?
Independent.
Distant.
Sense deixar que res t'enredi...
allunyan-te, sense implicar-te en res aliè al teu dessig instantani...

mai arriba a estar al límit...

potser no hi ha res que pagui la pena per perdre el temps, la calma i la son...

plorava...

torno.. ara, cada dia torno, trepitjant-me la meva pròpia ombra, me la menjo...
de cor ja no em queda ben be res...
el vaig perdre, com la memòria...
ara només faig càlculs de com arribar als meus propòsits materials...

em resisteixo a tot allò que em suposi una temptació...

sense cap mena de por de perdre res, per que no vull poseïr res...

ella allà asseguda, ben a prop... sembla de gelatina... sembla una nina...
que es menja el pastís que ella mateixa es prepara cada matí...

no em queda tabac,
m'en vaig, em porto la maría, la meva...

mira, pensa, sent...
miro, penso, sento...
sent el mateix?
dubto...
tinc ganes d'escampar la boira ben lluny,...
demà serà un altre dia..

avui és avui*

i si li pregunto...
no perdo res?
aquestes coses no es pregunten...
les fas o no...
actues o no...

dos negatives no les podria soportar....
regiraba el meu estomag...
tota la sang aglutinada a les articulacions...
els pels de punta...

bufffff*

(animal lover...
 



Comentaris

S.N. ha dit…
Aix, veig que no sóc la única que s'angoixa amb la incertesa...
A respirar s'ha dit!
I el futur no sempre és pitjor del que esperavem, de vegades ens sorpren agradablement!!
lutxana ha dit…
i tant!, el futur, és, sempre, un regal increïble*
(merci pel coment..

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

cambiando la hora

he cambiado de camino un poco o quizás me he dejado llevar por la inercia hasta llegar al trabajo... no he cargado el móvil pensando que no me haría falta tener batería... ya que hemos quedado a las 8 donde siempre... como todos los viernes de este otoño... ahora vuelvo al kaduxe... solamente a por una birra... y la opción de ir al Wc... la gente se impone... y baila sin contar con lo que tu aportas... sin valorar tus necesidades... ni cualidades... al final pongo a cargar el móvil... me fumo el tabaco que queda y espero en silencio lo que deseaba que fuera una noche de viernes romántica... tranquila... al uso... sin extridencias... humilde...simple... llena de sonrisas... como antes... o como nunca... a mi lado un señor calvo en una situación similar a la mia, parece... es como cuando estás en un meeting point y ves como cada persona que espera recibe antes o después su visita... su persona esperada... sea para lo que sea... y tu sigues mirando... esperando nada... has enco...