Passa al contingut principal
Trenta minuts pel record, per no oblidar mai.
Recòrrer tot el món, cercant les desgràcies llunyanes i tan properes.
Ahir, el record d'algú que no va voler oblidar, no podia, dibuixaba cada seqüència del seu segrest, de cada maltracte a ell o als seus companys. Sense vergonya els traïdors del seu poble finalment jutjats s'atrevien a seguir pensant que res va succeïr, que no hi han proves, no hi ha testimonis, i desde fa un any un menys, una boca menys que parla.
Callar paraules i matar boques és lo millor que saben fer.
Ser conscient i lluitar pel seu poble i no pels seus diners és allò que no sabràn fer mai.
Deixar de ser tan egoistes.
El 65% del diner a Espanya és negre.
Algú coneix alguna empresa que no treballi amb diner en negre a l'estat?
Tothom defrauda, és normal. Defraudar fa que els joves cobrem menys, que no podem adquirir vivenda.
Com pot ser que el sou mínim a tota Europa estigui al voltant dels 1000€ i aquí ens el vulguin pujar a 800€. Exigim que el sou mínim a Espanya sigui de 1200€.
Però si totes les empreses defrauden, si tots els ajuntaments defrauden, si tothom mira solament cap a les seves necessitats personals. Fer poc o res, guanyar diners per poder deixar de treballar.
Això de defraudar és no defensar-nos a nosaltres mateixos davant el món. És ser inconscient. No saven que els que hem de mantenir-los potser desprès no ho voldrem fer si no ens han ajudat ara que més ho necessitem.
Tothom mira per la seva necessitat i no per la dels demés, ni compatriotes, ni idealistes ni res.
El diner i el poder cega la gent.
Afganistan es el pais que produeix el 95% d'Heroina de tot el món; en el temps que hi son les tropes de la ONU i d'EEUU allà, va augmentar un 25% la producció.
Les dones treballen als tallers fent catifes, si els fills ploren, els fan olorar opi. Pels carrers hi ha cartells, com els d'aquí "No fumis, no veguis", però amb uns altres missatges, com ara "No li bufis a la cara al teu fill fum d'Heroina".
Així va el món, i nosaltres pensant en quan podrem comprar una tele de plasma.
No tenir res, solament lo necessari: la casa, l'amor, els amics, la familia, etc.
Res més necessitem.
Vols passejar amb mi aquesta nit pel món?
*Qualsevol nit pot sortir el sol*

LUTXANA ART*
www.myspace.com/lutxana

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...