Passa al contingut principal
Com descriure la felicitat?
Coses a les que no estic acostumada.
Sorpreses i moments inesperants.
No se sap mai.
Quasevol nit pot sortir el sol, diuen, diu, i mira per on, crec que les meves nits s'han enlluernat amb la teva llum cegadora que desprens quan ets tan aprop, tan endins, salpiques el meu cor de carícies infinites.
La meva felicitat porta el teu nom, per que estiguis en la meva vida, i per obrir-me els ulls, a la realitat, aquesta realitat de la que mai m'he volgut assaventar.
Mirar dins meu era allò que em duia a reconèixe'm en aquest mòn tan aliè, tantes vegades, per tothom.
Obrir la porta, el teu cabell trota sobre el teu front, quan corres fent saltets fins obrir-me.
Un somnriure esplèndit, el somnriure més lluent que he vist mai, em reps.
Les llums de colors dels teus ulls, de l'engalanament esplendorós del llit.
El sol als teus ulls, ninetes perplexes, dos girasols entremaliats que revoquen la meva mirada. Entremaliats, volen trencar el meu neguit.
La teva pell.
La teva pell és el miracle de la suavitat i la tendresa sumades per crear la delícia del dessig per sentir-te cada nit el més aprop de mi que pugui.
Els teus llavis, eterns, vermellossos, carnívors, s'em mengen, o es tanquen per sempre.
Els teus dits em recòrren, em llueixen, per sempre.
Cada matí és un principi d'estiu a la meva vida, amb tú al teu costat.

LUTXANA ART*
www.myspace.com/lutxana
jud30/10/07

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...