26.3.13

naturalesa morta

mai ha esperat un heroi, ni cap cavaller, ni tan sols un ànima de la muntanya...
no ha pujat ni ha baixat cap munt...
segueix sempre el camí pla...
pels camps infinits...
mirant a les vores a veure si veu alguna papallona...
alguna rosella....ben vermella...

potser no segueix cap rastre de llobes...
potser, és ella la que en deixa un.... de rastre...

somia en tornar a l'estació abandonada...
per la que ja no hi passen trens...
i sentir la música amb la pell vibrada...
al mig de la plaça...
i ballar... com mai...
com sempre...
tan aprop...
tan lluny...

la biologia i l'essència, seguint la senda...vital...
fan que tot sembli causal, i és més be... casual...
tot un caos màgic...
que trenca amb allò que en diuen naturalesa...

fa la seva pròpia via de vida... amb llum, molta llum...
somriures... seguint només els presentiments del seu cor...
la intuïció...

les mirades secretes, les més sinuoses i les més clares i directes...
a la violeta...
al barri...
als camps infinits...
a l'altre banda de la barra del bar...
vol trobar-li sentit a tot...
lligams... invisibles... fils... de vida...
que dónin cert sentit antinatura...
a totes les sensacions viscudes...
i moltes imaginades... només...
però sentides... increïblement intenses...

de fer carreres de cargols, a escriure escrits, a dibuixar ulls de mirades perdudes...mirant endins... ben endins...
de trobar-te als pilars de les festes....
de pendre vi a les taules de fusta...
de besar al mig de la obscuritat...

la seva ma es va quedar a la seva pell...
moments efímers....
a la mar li va demanar un àngel...
un després un altre...
i van venir i van marxar...
després de trencar l'asfalt amb les rodes...
secrets...
després de milions de litres d'alcohol...
i mols més fums....

no te gaire ganes de treballar...
és setmana santa... i necessita repòs...
després d'un hivern llarg i fred...
amb final feliç...
molt...
màgica...
encissadora...

intensa...

sempre, sempre, sempre... quan menys t'ho esperis, maca...

desconexió....
al infinit...
ballarem....
i sospirs....
lentament...

es va despertar abans de que la llum vingués...
la de l'alegria... perduda entre pensaments plegats...
com paperets de colors... de festa...
com el bitllet de cinc euros...
ja no se on és...
de la seva ma...
petons amb aigua*

canta al vent, que em sospira... amb l'aire que crema...
sota la pluja, que de vegades ve i se'n va...
tant i tant...

de la naturalesa morta....
la que no cerca fer res que no sigui sentir... instants...
per no res de més enllà,
només per ballar...
sota la pluja...
sota la pell..
endins...
surant...
vibrant...
deliris de pell..
de sons de pell...
de tambors...
repicats amb el cor...
i les ànimes embogides...
amb foc, molt de foc...
de la flama...
de les mirades que s'arramben...
fins que no quedi ni un mínim espai...

un milió de somnis...

de la nit, densa.. que condemna...
dels licors... sense sentits..
que treu les absències....

potser li serena perfilar-la amb tinta...

abans de començar a caminar...
amb els ocellets pels racons...
que diu que li canten...
miran al cel...
de dia i de nit...
cap allà on sigui que estiguis*
http://www.youtube.com/watch?v=OFHZMI5qP_g

i si no és això de la naturalessa... nena...
diga'm dons què l'és...
dons...