15.12.09

Rondinaires cotidians.



Per trobar el camí de la inspiració he d’aïllar-me, alienar-me del resta del món, però, no obstant ho tinc bastant fàcil.

Avui no tenia la intenció d’escriure, tenia ganes de fer les coses que vull fer i que moltes vegades no faig per mandra, per por, per falta de motivació.

Paraules clau, paraules al vent.

L’home arriba com cada dimarts al bar de kebaps que hi ha a la cantonada del carrer Borrell amb Rosselló.
Allà em menjo un Doner de kebap de carn sense picant cada dimarts entre les dues i mitja i les tres i mitja de la tarda.
Els kebaps els serveixen dos nois d’origen asiàtic, dos jovenets, que són parella.
L’un sembla més xinés que l’altre, és més blanc de pell, més prim i més alt, i sap castellà i català. L’altre només sap una mica d’anglès.
A aquest últim li demano sempre i ell sempre m’envia a la barra a l’altre per que no entén res.

Riu amb mi fins que et fallin les forces abans que s’acabi la nit.

L’home típic, te uns cinquanta anys, va mal vestit i mal afaitat, despentinat. Es detecta que deu se transportista i autònom.
Entra i deixa anar un somriure irònicament directe al xinès alt.
Cada dimarts a les tres entra al bar i cada dia els hi diu si són de la Xina o de Shangay, amb el seu peculiar to despectiu i poc graciós.
Els nois fan veure que riuen, forcen una amabilitat que no els hi cal, però que entenc que fan gairebé cada dia.
L’home els hi diu que si son de Shangay, perquè el nom d’aquesta ciutat acaba amb la paraula “gay” (homsexual).
Els hi diu que a Shangay només hi ha pirates i segueix rient ben be com un porc.
Porta el adient escuradents enganxat al llavi inferior.
Se li veu una mica el cul.
Llavors el xinès que sap parlar en castellà li diu que ell és català.
El rondinaire comú se n’enfot, i li respon: si tu ets català, la meva germana és coreana!
Llibertat d’expressió: que la gent li pugui dir a la resta de la gent què és i que no pot ser o deixar de ser.
Rondinaires quotidians.
Absurd. Insuportable.

Els nois hem fan el kebap el millor que poden, es nota, ja que cada dia que em tornen a veure, i em tornen a reconèixer, somriuen, i crec, entenc, que sense cap reforçament falç.
Podrien ser els protagonistes de qualsevol film gay.
Donaria molt de si la idea.

L’altre dimarts era de camí i no vaig venir, però l’anterior hi havia un home que em va donar un xiclet de menta, ja que a els del bar no els hi quedaven paquets de xiclets.

Llibertat d’expressió.
Tothom pot dir el que vulgui sense tenir en compte que pot ferir els sentiments dels demés, que pot entornar el pensament dels altres, o potser aquesta és la seva voluntat.
La resposta és clara, aquell que bull és perquè vol bullir.
Si vols bullir vull tu, no facis bullir als altres, digues les coses clares, i regiris.
Comunicació, diví tresor.

No cal tornar enrere per poder començar de nou* 


Van sortir les mateixes cartes en dos tirades diferents, inclús en la mateixa possició.


El mag. La creació.
El camí de l'hermitany, el meu. El camí d'aquell que busca la llum en solitari.
El mentor.
La llança on es recolça en cada petjada, en el nou camí.
Els ulls als que es reflexa.
Parles, escoltes i segueixes caminant.
Escrius molt o poc, dius alguna cosa o res.
La qüestió és practicar, trobar-te, enlluernar-te.
Per poder entendre't.





Per trobar l'equilibri i la pau, encara que ja saps on son, t'agrada donar-li voltes per enredar-te i fer-ho tot plegat, més emocionant.
La rutina trenca l'encant.


*Segueixo imaginant un món sense banderes, ni limits, ni fronteres, de persones, en pau i en llibertat...per anar i tornar on vulguin quan vulguin....
Consciencia universal.



Totes les nostres pors evocades i cridades al vent, son sempre ben endins de nosaltres mateixos/as.
Ordre, concert, equilibri.
Paraules mal dites, paraules maldites.
Paraules despullades.
Tot allò que afecta.
Buits legals. Tortures internes.
Totes les coses del món ténen la seva ombra pròpia.
La plaça de la revolució.
Bagatge, tendencies, filtres, idees, tot incideix.

Al vent...