Passa al contingut principal

otra noche loca

la playa se hizo pequeña, no hay espacio para tanto orgullo transguedido... sin mentiras, pero llenas de arena de mugrientos silencios nocturnos...
agresiones no verbales,  aullidos a una luna ausente y disidente...
la seguridad se esfuma...
del control del caos y la espiral gira alerededor nuestro ya... me recuerdas tanto a ella...me has dado la idea de ir a verla, de escaparme y darle sentido de verdad a algo este año...
algo que vale la pena, no espero en el trono a nadie mi reina, canta ma corina...pero no lo quiero decir con desprecio... se presenta la guerrera autentica, que cuando marcha, aprovechas para lucir...
sin previo aviso se mueren las olas en 
mi... el deseo sobre mi cuerpo no es tan brutal como desearia... y el instinto me dice que ha venido en mi caza y se presenta ante mi... rozando el aura salvaje... se derrite el hielo... bailmos la noche a gritos cual jauría de perras...
bajo al cielo y el beso se hace delicadamente especial que desea repetir... en las afueras de las entrañas del infierno está el alfil que mira al infinito y nos conecta con las otras 5 realidades, a parte de tu y de mi...
la verdad se rompe a contratiempo...
***
el deseo se parece..
y cambia de cara, estamos donde estamos cada momento...
con quien debe estar..
para al final subir a la escalera del cementerio al nicho más alto, de la família que no ha podido pagar el entierro...

los cascos del ayer son repuestos...
el templo budista aún no está abierto, el puerto se abre... tras seducir con la contraseña del pasado..
es absurdo tanto que necesito escuchar a Depeche Mode...
para tirar de viejas relíquias...
sonidos del viejo viento dolido...
de algo que nunca es, las canciones de otoño ahora son de ve
rano también a gusto de la consumidora...

nos vemos en el cementerio de mis huesos...

todas hemos sido de cádiz alguna vez...

a las 6 puedes ir a correr a la vera del río... hasta el mar...
*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...