Passa al contingut principal

carícies

i se si apropo la orella...
podré sentir el mar...

i miro al fons del carrer, el meu, aquell dels meus somnis...
ara seria el moment ideal per fer-li una foto...
mullat, de nit... de vespre....
de llums de cotxes, de colors... reflexades pels vidres de les botigues...
dels altres cotxes...
qué valents que som...

no puc fer la foto perquè el meu telèfon mòbil està bloquejat...
he vingut a una manifestació per denunciar la pujada de tarifes del transport públic...
i no hi ha ningú...
dotze furgons blindats... policia....
i jo...
amb el meu passamuntanyes...
negre...

l'ordre del dia...
la meva mare em deixa tirada, em diu que m'he equivocat jo, i tornem...

biaix positiu...
si us plau!
l'atlàntida....
i un tsunami
(com al meu somni...
aniré a nedar aviat...

potser m'estic quedant sorda... de tant escoltar música... tant fort...
i què?

s'ha venut l'esclavatge a canvi de la llibertat...
respiro...
és genial...

dues ampolles de vi, negre... ben endins...
màgia...
a la nit, als vespres, als matins...
de camí... la muntanya congelada... nevarà?
la iaia...
la emma...
com estaràn?
en penso...
cada dia...
i sentir...

allò que de vegades algú m'ha regalat...
i fa molt que no sento...

i no és tan dificil...
i tampoc la única que no en tinc...

carícies...

potser hi ha mil coses que pots trobar a faltar a la vida...

els petons amb passió...
les mirades...
ben endins...
el perfum....
els esglais...
(tot seguits...

la pell, daurada...
i potser trobes a faltar la llum del sol...
dies com avui...
i un croissant de xocolata de la confiteria de la plaça de l'angel...
mmmm...
i un suc natural de pastanaga de agricultura biològica...
i la cançó més sexy del món...

i la suau brisa a una cala de ses illes...

i el vertigen de mirar els camps infinits del poble...

i gaudir de l'abraçada més tendra d'una nena...
que t'estima...

veus l'amor als ulls de la gent, veus que ho volen viure, i deslligar-se de les pors... però fugen, s'amaguen... corren.... com del vell perill de sentir la mort...
quan rellisques...
quan se t'escau alguna cosa de vidre i cau i s'esmicola en milions de trossets....
i t'ajups per recollir-los, i de cop el que sembla més minço i menys perillós...
et talla...
i surt...
brota...
la sang....
i el tall...
és tant dolent...
en tan mal lloc...
i moment...
que fa mal...

la copa, només en queda una...

i la gent farta, però necessites compartir, conèixer... viure, inspirar-te...
si no hagués anat avui a la manifestació buida...
no hagués pogut gaudir.. de la via laietana en aquell marc incomparable...
aquell punt...
de cafè,
de tarda...

i de les botigues hippies, de les joguines d'altres parts del món...
ara la cervesseria és de paquis...
però...

sensual...
és sensual, parlar de sensualitat..
les vibracions que ens envolten et guien optimitzant el teu poder d'intuïció i et fan parar atenció al teu somnis i associacions d'idees ... cap a la autoconfiança i l'èxit ...
un risc que resulta ser deliciós, a condició de saber controlar-ho, és l'erotisme pur ... denota sexualitat natural ¿desenfrenada?, impúdica? que deixa anar al joc dels sentits .... quan es desperten els teus ulls ... cantant a l'alba ... l'amor i els seus desitjos ...

pintar amb la sang de la menstruació...
bodypainting?

les millors escenes d'amor i sexe al cinema....
les millors escenes d'amor...
(fan riure...

i masturbar-se... mirant una foto d'Instagram.....
(de la platja...

tan clara... més clara...
*
quin és el teu somni?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega