Salta al contingut principal

crònica descriptiva d'un vespre de tardor de 2013

podria començar parlant del problema...


i la justificació.... després del marc socio-cultural on es retracta aquest... i després el marc específic...
com qualsevol treball científic...detallant els objectius....i els ítems que vols estudiar...
desgranar... com si fos una magrana....
la teva situació...per ocupar-te'n...en comptes de deixar-te anar... fluir...
caotitzar... relativament.. és el so del silenci...dels silencis...és caure al vell infern...i deixar-se anar...en un dia gris... núvol...de plujosa.... humitat...tensió...

escriure-ho...no esvaeix... la dolça... amargor... però tota ficada... pots començar a ballar.. ha passat el dia 9 de nou....

missatge al teu endogrup...voleu venir? unes si, unes no...a les 20h puntualitat britànica... plaça del sol (intentaré escriure seguit, i no fer tants punts i apart, així pot ser que sembli més un escrit, que una barreja entre poesia i jo què se...) plaça rovira, si, ja l'he sentit massa aquest estiu...
dons allà... a la cantonada de Milà i Fontanals... allà succeix el meu somni reiteratiu... el de la fi del món.. del tsumani a les rambles... a la via laietana...

dons be... arriba la Tort, estic al Lorenzo... d'acord, desprès l'altre... has de trucar a la empresa aquesta per veure si ens fan el precinto... es diu... el nom...el mateix... després surt... és com un malson... el mateix nom... donant voltes entorn meu...
i tot sembla tan caòtic... sense sentit... vulgar... i poc elegant...

actuar i pensar amb tota la lògica del món...
deixar de donar-li voltes... al que no existeix ja... i intentar gaudir del moment... "carpe diem"....
sense gaire ànim... escriure una carta... netejar... nedar... surar... bombollejar...
quin remei!
tria diu... triar?... decideix?

projecta...
potser tot s'encèn... com a la cançó... no funciona gaire be el meu encenedor... tots els que tinc a casa estan sense gas... reutilitzables...
dons baixem per la via laietana... anem de festa. pujem al cotxe.. anem al cine, a algun concert...
ara la gent ja no va al cine...

t'equivoques... de lloc... de antro?
mulla la pluja que cau sobre mullat... tot super mullat... i hauré de tornar pel voral...
anàlisi? finito... tornar a casa... encendre els llums... i si sóna alguna cosa al mòbil... s'encén la flama...
o més temps... i tot l'espai del món... a la vora de la mar...
no escoltis cançons franceses que senten malament... penso....

vibra el mòbil...
i sóna...
un missatge del més enllà...
*




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...