Passa al contingut principal

Angel

Una pistola en cada mano.

La templanza. Se me apareció.

Es lunes y són las 7.30 de la mañana. Estoy en el andén de la estación del tren. Busco un pañuelo de papel en el bolso, me sueno y lo dejo en el bolsillo de mi abrigo. Al meter la nano topo por sorpresa con una pistola en cada mano.
El sábado me disfracé de vaquera.

Ahora no se qué hacer con dos pistolas.

Las puedo esconder en la maleta del ordenador, pero puede que se note el bulto. La forma de la pistola del oeste, es reconocible, aunque nunca hayamos visto ninguna de verdad.

Si sacara ahora mismo las pistolas, una en cada nano, de según qué manera, la gente del tren se podría asustar, además pueden tener en cuenta que es día 11, e incluso podrían relacionarme con alcaeda.

También se podría asustar la gente del tren por que hace un rato ha empezado a salirme sangre de una herida del dedo.

Hay un amanecer espectacular.

Saca el angel que llevas dentro.

Todo cambia, de todo se aprende. Me gustó no sentirme bien. Las situaciones límite te haven sacar la parte más autentica de una misma, de ti misma.

Al centre.
3 idiomes alhora.
Els límits els poses tu. En tot.
Què bull? Què vui? Quin vuit? Quin buit?
No have idea.
El meu cor salvatge.
Ara baixo.
Per segons qui, no hi ha límits.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...