Passa al contingut principal

mirar*

ei que ets a casa?
si? anem a fer una cafè?
i tant!, ara et pico... quin era el teu pis?, mai m'enrecordo...
ah si!, segon quarta....

li agrada... aquesta cançó, de verd... d'esperança... no diu res, però pregunta...
com és ella? tens alguna foto?
no...

què tal aquests dies?...

truquen a la porta, 
és el vei demanant que abaixem la música que està molt alta, són gairebé les tres de la matinada...
mentre regiro la rosca del volum.... ve la amfitriona amb els altaveus...

esteu fent un 4x4?
el 23...

sóna a jazz... la noia de la guitarra... tela...

gitana... 
tots els dies...
de verde verde limón...

el color dels ulls entre ataronjats i marrons, ben definits per la línia negre...
mmm....
tendre, escalfor, suau i bella...
a la llum del sol de primavera...
somriu en calma...

vol que arribin els dies de calor i anar a banyar-se al mar...
sense dessig, sense objectius...
mira i encissa...
mira i riu...
sense voler dir res....

només vol el que te....
i ho protegeix amb tota la llibertat del món...

olora a lavanda, l'hem trobat al parc...
el llac de nou és ple...

qui fos ànec, per dir "cuac-cuac"....

deliri, de pell, de pits... de visions...
miro endavant... i tant!
i mira endarrere...

et vaig trobar a faltar, amb les teves paraules... 
i coses per dir....

necessito més intimitat, temps i espai...
ara vaig!

poc temps per escriure, moltes coses per viure...
ahir mirava l'estant de llibres amb pelicules... i mirava "La gata sobre el tejado de Zinc"...
i a la nit va morir... la gata... d'ulls liles...
mirava el dvd, per que potser és la única peli de la meva col.lecció que no he vist...
suposo que algun dia d'aquest la faràn a la tele...
faràn algun especial als quioscs amb totes les pelis d'ella...

que bien lo llevas, y a mi me mata...
canvia la foto, canvia els llençols, canvia de sentiments, de capacitat...
si estàs...
racó amarg de veure'm...

de mala sort... 
vull molt bona sort... i demano pel 5...
queda menys...

només un to...
i ja no funciona....
s'apagarà...

verd...

però, un piti no me'l treu ningú*

parlem?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...