Passa al contingut principal

La sopresa és la millor opció.

Surto de la feina i et trobo de sorpresa esperant sota el solet de mitja tarda.
Un somriure. Màgia.
Petons i decidir on dinar.
Tant fa, un restaurant d'etiopia?
Ets la reina de Saba?
La meva.

Tornem, t'en vas, amb la tarda.
Torno al meu nou mirall, i tu a fer que fas de què.
Dóna igual, la qüestió és fer "vuele"(veure) que fas alguna cosa interessant pel teu futur, per ser algú, encara que la cosa que et faria mes feliç és quedar-te a casa amb les teus fills.

Però la sopresa és la millor opció.

Tot rutlla.

Tu vas a fer les teves coses i jo les meves, i al final del dia ens retrobem.
Al llit. La flama intensa de pell encessa.
M'encanta bessar-te, dius.

Escalfor il.limitada, des de sempre, per sempre...
La llum del matí.
Esperem que s'acabi la primavera i vinguin els dies d'estiu, anar a la platja i viatjar.
L'excursió aquella a la neu va estar be, uns dies a la costa brava, uns altres a la muntanya, etc.
Però sense calor solar no és el mateix.

Estic una mica farta ja del fred!
I tant!
Volem solet, calor, jugar, estar-nos a l'aigua, jugant, fent bombolles amb l'aigua de mar, nedant, fent el pi... i volteretes... fer castells de sorra amb les mans...
Beurem mojitos i caipirinhas, voleibol...
Palas..
i nedarem fins on poguem....
amb ulleres d'aigua... per si trobem un peix o alguna cosa natural...

Al poble beurem vi de franc, dormirem ben tapadetes i farem l'amor.
La rosa del dia de la rosa volarà.

Amb tota la calma, somric, somrius, vivim, amb els peus a terra, i sense parar de cantar mai.

Comentaris

- ha dit…
Veig que tens moltes ganes de cridar al món la teva felicitat. Escrius molt sovint ultimament, i això sempre és bona senyal. Jo, com a part que sóc del món al qual vols dirigir-te, et dóno les gracies per compartir les teves inquietuts i per fer-ho d'una forma tan especial.

Merci, Lutxana

Petons
lutxana ha dit…
gràcies a tu Luis* és genial saber que sents que és especial!!!

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...