@lutxana #escrits i relats del dia a dia*

Fes-te valer… Punts forts, i febles… Pensa en les coses bones que les dolentes vénen soles… Ja l’has portat en góndola?, per Barcelona?... Vols dir en golondrina?, t’imagines en golondrina pel mar? Allà remant… entre el vent… i les onades? Valora les coses bones de la gent… No cerquis més sentit al teu dolor, no diguis més veritats a mitges… Digues la veritat, tal com raja… Desvetllada, de bon matí, de bon dia… Tots els “No”. Tot el temps que et passes…. Redirigint les meves passes.. Si em pares els peus em surten ales… Renegant, reprimint… Et perds la vida, la sorpresa, la oportunitat de descobrir-te, més, millor…. Cada vegada que caig i em torno a despertar…. De vegades els somnis, les expectatives, es fan reals… i és llavors quan arriba la satisfacció, que, si és conscient, llavors és quan sentim a la fi un fil de felicitat… L’intercanvi és imprescindible…. Descobrir contínuament… Qui sóc jo? Aquella que al·lucina amb cada nova posta de sol… amb cada lluna plena… Aquella a la que l...

L'altre dia, no recordo per què, el meu pare va venir a veure'm... A, vale, era per anar a buscar les pintures de l'expo de el restaurant del centre... Anàvem en el seu taxi, volant per la ciutat, i em va explicar com va conèixer a la meva mare... és tot un sentimental, el meu pare, encara que vulgui donar l'apariència de dur, fred i fort... Diu que anava amb el meu tiet, el seu germà bessó a buscar la novia d'aquest, que resulta que era la germana de la meva mare... estaven al pàrking de casa dels meus avis paterns amb les motos, i de sobte va aparèixer la meva mare... la Júlia...ben joveneta, davant del meu pare... ja me l'imagino, ben vergonyós, dient tonteries, per dissimular... amb el seu somriure insegur.... (que per cert he heretat... Eren de ciutat, de barri de ciutat, es coneixien tots els joves de la mateixa edat... No t'ha passat mai? Que aparegui algú i et remogui tot el cos? Que somriguis sense cap sentit, que parlis sense saber què voler ...

No encerto. Alguna cosa nova, estranya… Al mar… Si no t’agrada aquesta ciutat, si no… Sempre hi ha un nou pla, una pla B… per tu* Se que no hauria d'esperar res,  però espero... temps il.limitat per estar, per parlar... per anar al cine, no volies? Ara parlo... Està be, tot plegat... Valoro el que hi ha, sentir-te a prop, aprofito... l'energia...que rellisca de tu cap a mi, sense que tu vulguis... No puc parlar, però sento, però puc escriure, intentar dir quelcom… Que sembla que només m’interessa a mi mateixa… Cerquem espais, una transformació… fluir… em repeteixo… et repeteixes… Necessito més temps, més confiança, i potser tu no en tens de temps, per a mi… Tens coses més importants… sense retreure res…. Cadascú a la seva, com em deia la meva intuïció, que de vegades l’encerta. Sembla que només en casos aparentment negatius… Perquè aprenc de totes, de les que passeu intentant no deixar empremta… Cerco noves idees, noves propostes… a la incomunicació, potser és la lluna que ...

Encara queda una estona... Respiro de nou, de nou en nou vegades... Com va iaia? be, però estic una mica estressada... dons he sentit que va molt be respirar deu vegades profundament a cada hora que estiguis desperta... és que a mi em costa molt respirar pel nas, profundament... està cansada... no s'ha d'esperar res de ningú, ni de res... que facis tu alguna cosa no vol dir que algú et tornarà allò... diuen que sí que hi ha energia, aquest dilluns sembla que no gaire... la gent aburrida... sempre imagino el futur massa perfecte, massa increïble... després la realitat em porta a topar de cara amb la paret de la ciutat humida... va ploure molt, vaig rodolar per terra, semblava que no m'havia passat res... va dir que vindria i no va venir, va dir que no vindria i no va venir... va dir que no vindria i no va venir... fent amics... (en diuen... Què sents? Què se sent sense sentiments? Com és? Independent. Distant. Sense deixar que res t'enredi... allunyan-te,...

Si els teus cabells comencessin a créixer sense parar, un dia, de bon matí, estirada al llit.... Si et trobessis pastanagues pel camí, cartes de baralles despendolades… Diuen que hi ha un nen que les llença des de la seva finestra… Diuen que hi havia una vegada un cafè on succeïen coses Increïbles. Allà dins allò que et passa sembla que sigui un somni ben bé, ja que és tot encantador i magníficament perfecte. Una copa de vi. Una taula, una llum de calma. La gent parla mig en silenci, sense molestar als altres. Al carrer plou a bot i barrals, no para. La humitat de la pluja deixa un to de so i olor que remena els sentits. Torna la tardor. Has mirat avui el cel? El blau cel és trencat per nuvolets blancs de cotó fluix... Quant surts d’aquell cafè tot torna a la normalitat. Diuen que quan ets a un somni pots fer realitat tot allò que vulguis, només han d’imaginar… És a les teves mans… Què treu de la vida real que faci que no l’entenguem com un somni, conscient i inconscient, m...