Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa.

Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel.

El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot

Ciències no ètiques-

Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén.

Je ne compren pas.

Rien de rien.



A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà.

Avui és un dia radiant.

El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara.

Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell.



Nº2 100 clips labiados.



Un personatge que troba la mala sort faci el que faci.



Distorsión de la realidad.

Autoculpabilidad de todo.

Falta de autoestima

No dejas que tu autoestima crezca.



Remarquen el Català i escriuen en Castellà.



Pensat i escrit en Català.



Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art.



Quina és la escultura insígnia de la ciutat de Barcelona?



1.- COLOM.



Colom. Amb el seu dit senyalant, diuen, cap a Mallorca. 60 metres.



Cristòfor Colom és la figura històrica que ha estat més vegades representada en escultura monumental.

El mes d'agost de 1882, aquest jurat va emetre veredicte a favor dels dos mateixos projectes, dels quals finalment es portà a terme el de Gaietà Buigas perquè tenia un pressupost més ajustat.



Honrando a Colon, Catalunya honra a sus hijos predilectos.

(Peu de pàgina al document oficial del concurs del monument en honor a la glòria d’en Colom).



Una recapta popular en va proporcionar 165.200 i l'Ajuntament n'hi va afegir 230.999. Per a la resta es van emetre obligacions municipals. El govern va cedir gratuïtament (Gazeta de Madrid del 20/3/1886) trenta tones de bronze procedents de material de guerra inservible (...).La foneria Comas del carrer del Tigre, d'on anava sortint a trossos l'estàtua de Colom i els relleus -els relleus i medallons es van fondre a Can Solà- eren lloc de visita dels badocs. La columna de ferro es va fer a la foneria Alexandre Wohlguemuth. El transport de les peces fins al portal de la Pau, en carros arrossegats per llargues rècules de cavalls, va constituir també un esdeveniment, l'any 1887 (...).El monument ha estat restaurat quatre vegades: els anys 1929, 1965, 1976 i 1985 (...).

Està coronada per la gegantina estàtua de Colom sobre la bola del món, obra de Rafael Atché. L'estàtua, de bronze, pesa 42 tones i té 7,60 metres d'alçada. El dit que assenyala cap a orient (a les Índies, on volia arribar Colom per l'altra banda de l'oceà) fa mig metre de llarg. Al voltant seu, a la base, hi ha quatre estàtues que representen Catalunya, Aragó, Lleó i Castella, situades al davant dels contraforts de la columna, obra de Pere Carbonell, Josep Gamot, Rafael Atché i Josep Carcassó, i quatre més, entre els contraforts, de catalans que ajudaren Colom en el seu viatge: Lluís de Santàngel, financer; Fra Bernat Boïl, monjo de Montserrat; Jaume Ferrer de Blanes, astrònom, i Pere de Margarit, capità de navili, obra de Josep Gamot, Manuel Fuxà, Francesc Pagès Serratosa i Eduard B. Alentorn, respectivament (...).

Des del punt de vista escultòric, si tenim en compte que hi van participar més d'una desena d'artistes, aquest conjunt representa una magnífica síntesi de tota l'escultura catalana de l'època de la Restauració (...).



Autora de l’escrit:

Judit Subirachs i Burgaya (Barcelona, 1959). Doctora en història de l'art per la Universitat de Barcelona. Des del 1985 treballa com a coordinadora general del Centre d'Història Contemporània de Catalunya (Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya). A més de nombrosos articles sobre escultura dels segles XIX i XX, és autora de l'obra Romanticisme i realisme en l'escultura del segle XIX a Catalunya (1994) i, en col·laboració amb J.R. Triadó, del volum Escultura moderna i contemporània (1998).

2.- LA FONT DE LA DAMA O SENYORETA DEL PARAIGUA

Escultor: Joan Roig i Solé

Obra de Joan Roig i Solé, aquesta escultura, bescantada en els seus inicis, ha esdevingut una de les més conegudes de la ciutat. El desembre del 1884, quan era acabada de posar, el Diario de Barcelona comentava que el seu vestit quedaria ben aviat fora de la moda i que l’estany on es trobava era ridícul. Hi ha dues versions sobre la model: uns diuen que era la neboda de l’escultor, la reusenca Josepa Alimbau, i d’altres que es tractava de Ventura Ricou i Solé, de la Pobla de Segur. El paraigua projectat per Roig i Solé, del qual queia aigua, era conegut com un antucà. Una distribuïdora de cinema, Barcino Films, va utilitzar la figura com a caràtula de presentació. L’escultura es va fer tan popular que simbolitzà Barcelona i l’alcalde Porcioles en va fer reproduccions a escala petita que regalava quan l’ocasió ho requeria.

El 1985 se li va posar un nou paraigua i es va guardar l’original, molt deteriorat.

Curiosament, en el moment que va ser feta no va agradar, possiblement no tant pel mèrit de la figura per ella mateixa, sinó perquè hom considerava que no s'adeia amb la grandiositat del parc i de la ciutat i no lligava amb les altres escultures que hi havia al seu costat. Una referència, entre moltes altres negatives, es troba a La Renaixença, on es fa una observació a la Comissió de l'Acadèmia de Belles Arts, sol·licitant-los que inspeccionin el brollador que s'estava acabant a la plaça de les Acàcies i que en facin desaparèixer el desgraciat coronament, és a dir, que treguin la Senyoreta del paraigua, que altres vegades encara menyspreaven amb el nom de "la cèlebre senyoreta del paraigüet".

Autora del text:

Isabel Coll i Mirabent, doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, 1984 (Premi Extraordinari de Doctorat), és professora d'història de l'art d'aquesta Universitat. La seva tasca investigadora s'ha centrat en l'estudi de la pintura i de l'escultura catalanes al segle XIX i inicis del segle XX. Presidenta del Centre d'Estudis Sitgetans, ha treballat en l'obra dels pintors de l'Escola de Sitges així com en l'estudi de la pintura a Vilanova i la Geltrú. És autora dels llibres Ramon Casas, una vida dedicada a l'art (1999); Els Rusiñol, inicis i consolidació d'una nissaga (2000); L'arquitectura modernista de Sitges (2001), i del catàleg raonat de l'obra pictòrica de Ramon Casas (2003).

3.- Dona i ocell.

Miró 1983.

Una escultura de gran format de Joan Miró, que fa 22 metres d’alt, domina el conjunt, mentre es reflecteix a l’aigua. És l’escultura Dona i ocell.Aquesta escultura, la darrera obra pública de Joan Miró, se’ns presenta com la síntesi de la iconografia mironiana i alhora com un homenatge de l’artista a Antoni Gaudí.La dona i la seva universalitat. Al costat de les formes brutalistes, assentades a la terra i en estreta relació amb aquesta, apareix l’ocell, com a element poètic que ens apropa al cel i a les estrelles.El material triat per donar forma a Dona i ocell va ser el ciment, capaç de resistir les variables de l’exterior. Com va fer Antoni Gaudí amb els bancs del Park Güell i amb altres construccions seves, el ciment va ser recobert, en aquest cas només en part, de trencadís de ceràmica, que aporta la coloració típica mironiana a l’obra.

Rosa Maria Malet és Directora de la Fundació Joan Miró des de l'any 1980. Ha organitzat diverses exposicions relacionades amb Joan Miró i la seva obra: Joan Miró: Obra gràfica . Fundació Joan Miró - Centre Cultural de la Fundació "La Caixa" (Barcelona, 1980); Joan Miró: pintura, escultura, ceràmica, tapisseria i teatre . Fundació Joan Miró (1981); Joan Miró: anys vint. Mutació de la realitat . Fundació Joan Miró - Museo Español de Arte Contemporáneo (Barcelona-Madrid, 1982); Exposició de Joan Miró amb motiu de l'acte inaugural de l'ampliació de l'edifici de la Fundació . Fundació Joan Miró (1988); Impactes. Joan Miró 1929-1941. Fundació Joan Miró - Whitechapel Art Gallery (Barcelona-Londres, 1988-89); 109 llibres amb Joan Miró . Fundació Joan Miró (1989-90); Joan Miró: 1893-1993 . Exposició commemorativa del centerari del naixement de l'artista. Fundació Joan Miró (1993); Miró en escena . Fundació Joan Miró (1994-95); i Joan Miró. Equilibri a l'espai. Fundació Joan Miró (1997). Entre altres, ha publicat els llibres Joan Miró (1980) i Joan Miró. Una biografia (1992). La seva activitat professional l'ha portat també a organitzar gran nombre d'exposicions sobre l'art contemporani en general.

4.- Homenatge a Picasso.

Tapies 1983.

Aquest és un monument singular. Ha desaparegut tota mena d'al·lusió -encara que sia estilitzada a la manera de les escultures dels escultors geometritzats del postcubisme- al pintor que se celebra, i aquest fet pot desconcertar l'espectador senzill. En el monument a Picasso de Tàpies, el valor essencial és la fidelitat del pintor que el realitza al seu món propi; la seva sinceritat personal i expressiva. No és el Picasso personal, amb el seu rostre i el seu gest, ni són els atributs de la seva vida i del seu art dins d'un codi preestablert i desplegat a la manera de representació teatral. És la lluita contra el dolor i la malenconia, a través d'uns objectes que són la seva destrucció tova, a penes protegits per unes làmines de vidre que creen una atmosfera freda i intemporal, com dins un somni, ens mostren la permanència, dòcil però imprecisa, de la memòria de Picasso amb el seu món desfet, en la consciència i en l'obra d'un dels més lúcids artistes del segle XX.

5.- Cap de Barcelona
Barcelona Head
projecte de 1985, en aquest emplaçament des de 1992
Roy Lichtenstein.

Va ser l'obra d'estatuària pública que més diners va costar als barcelonins (seixanta milions de pessetes de començament dels anys noranta) de totes les que es van posar a la ciutat en aquells anys preolímpics.

El caràcter vertical de l'escultura, ja emfasitzat per la mateixa peanya, s'ofereix en una bella pluralitat de plans i punts de vista que la percepció de l'espectador descobreix en el seu trànsit

Totes aquestes me les trobo cada dia al meu cami*