Deixar de…
Deixar de tenir por..
Poruga sóc.
No voler ser res més que el que sóc.
No exigir-me res que no pugui ser.
No demanar allò que no puc demanar-me.
Poc a poc, amb molta calma.
Aturada en un instant.
Tinc ganes d’escoltar totes les cançons del món pensant en tu.
Les escolto, sina quina sigui, són totes molt més bones que abans.
Perquè?
No tenir por a volar.
Sense por.
Poc a poc, amb molt calma.
M’endinso en tu. Em capbusso en tota la tu que tinc, que recordo, que imagino, que assaboreixo i torno a assaborir del tot.
Pensava, fins ara, que lo bo no era creatiu, i he descobert, que ara és molt més creatiu que lo dolent.
És sorprenent per a mi.
Abans quan em sentia be, o creia que em sentia be, s’anul·lava d’alguna manera les meves ganes de fer coses, d’escriure, de dibuixar, de fer vídeos, de ballar...era ben terrible, pensava, perquè sense crear no sóc jo mateixa, no sóc feliç...
Ara sí. Ara sento, sento del tot, em sento be, i ho noto, que és bo, boníssim, meravellós, intens, increïble, miraculós, inaudit, sorprenent a cada moment.
M’has tret el fum, il·luminada.
Ara sí. Ara dibuixo més que mai, tinc ganes de transcriure totes les meves idees i pensaments en línies a la meva llibreta.
Escric i escric, i no em puc aturar; pam, pam, pam...
La platja era deserta. Perfecte!, ¡tota per a mi!
Positiva, optimista, diligent, benvolent, plàcida, tendre, alegre, somrient.
Ara torno a ser com sóc jo, així, simple, senzilla, somrient, generosa; com m’agrada ser.
I crec que he millorat, ja que tinc menys por a tot.
Menys pors, o pors més toves, més translúcides.
Sona el meu telèfon.
A la pantalla surt escrit la paraula “Iaia”. Que be!, penso.
Fa molts dies que no la veig i no se ben be el perquè.
Tinc ganes de veure-la, de fer-li petons a les galtes. De seure a prop d’ella i escoltar-la.
De fer la migdiada amb ella al sofà.
Tinc ganes d’arribar a casa seva i sorprendre-la amb la meva visita inesperada, com sempre faig, i veure com es dibuixa un ampli somriure a la seva cara.
Vull tornar a veure tota les seves arrugues i el color del seus ulls difuminat a tons verds i marrons suaus.
Tinc ganes d’explicar-li coses per que se n’alegri. Tinc ganes de treure-li pes a les seves preocupacions, de que m’expliqui histories de la seva infància al poble.
Tinc ganes de que m’ensenyi totes les seves flors i plantes noves i velles del seu jardí.
De que conti un per un tot els lliris nous que han sortit. Són les flors que més s’estima de totes.
Vull que em porti al final del jardinet on ha crescut un arbre i no sabem quin arbre és.
Tinc ganes de que em prepari els espagueti amb tomàquet com els fa ella, o el pollastre, o la carn, o verdures...o la seva sopa de fideus i ou dur, sempre tot tant bo i tant sa.
Que em digui que mengi alguna fruita.
La filla petita d’onze germans. Una germana va morir abans de que ella nasqués; no la va conèixer.
Algunes de les seves germanes ja tenien fills quan ella va néixer.
Una nena dels anys vint del segle vint.
Molt llesta, molt bona estudiant, molt prima. Dibuixava sobre quadrícula, copia molt bé dibuixos.
Encara queda algun dibuix seu per la casa del poble, escrits i llibres de quan ella anava a l’escola.
Esclatà la gerra.
Venien sabó i oli a casa seva, el seu pare i germans el compraven a Extremadura i l’anaven a repartir per tot el nord de la península.
El seu pare se’n va tenir que anar, a la força.
Quan tornà va morir aquella mateixa nit al llit; li va portar un regal a ella. No me’n recordo quin era el regal.
La meva avia diu que quan surt el “barbes” a la televisió canvia de canal, que no el pot ni sentir parlar de tantes bajanades que diu. El “barbes” és en Rajoy.
L’agrada llegir la revista “Pronto”.
No li agrada que li diguem “abuela”, sinó “iaia”.
L’agrada veure les telenoveles de la televisió, sobretot aquelles que són retrats del passat.
Te unes ulleres de veure i unes altres de llegir.
Te la tauleta de nit plena de postals amb imatges de verges i sants, i també te un rosari, i un necesser ple de totes les pastilles que s’ha de prendre cada dia.
Abans encenia espelmes per demanar algun desig, però un dia es quedà ben adormida, i es despertà per que s’estava cremant tot. Se li cremà l’audiòfon. L’assegurança li va pagar tota la destroça inclòs un nou audiòfon, però ja no van voler tornar-la a cobrir amb una nova assegurança.
No la volen ja les asseguradores, pensen que és un perill.
Sempre menja pa sense sal.
Treu un parell de trossets del congelador i els deixa a la seva finestra per que els hi adongui el sol i es descongelin.
Sempre entre el sol a casa seva. És un lloc de descans, de calma, silenciós, perfecte per llegir, fer la migdiada o estudiar.
Sempre ho te tot ben net.
Li va una dona de fer feines ben peculiar, és una joveneta cubana que la treu de polleguera.
La meva iaia diu que no sap netejar, que l’ha ensenyat ella. També diu que aquesta noia només pensa en maquillar-se i lligar amb nois, que van de passeig al mercat a l’aire lliure que fiquen al carrer, i mira de reüll a tots els botiguers.
Però jo penso que ja li va be que es distregui amb coses diferents, encara que la facin enrabiar una mica.
S’ha fet amiga dels botiguers d’una botiga de queviures de ben a prop del seu pis. Els botiguers son marroquins. Sempre li pregunten que com es troba. Li preparen la carn sense greix, com ella la vol; i tallen ben fina. I li fan dos petons a les galtes quan marxa. Ella em presenta, diu és la meva neta gran, mira que maca que és!
Quan és el seu aniversari fa xocolata desfeta.
Sempre que celebrem alguna cosa fa xocolata desfeta. Crec que li agrada fer xocolata desfeta.
Una de les seves germanes grans feia crispetes amb mel.
Només queda viva ella i un dels seus germans de la seva gran família.
Cada vegada que sonava el telèfon en els darrers anys solia ser per una mort.
Veure la vida passar, la gent que arriba i se’n va, i tu et quedes esperant, a que un dia desapareguis.
No hi ha més remei.
Té ja vuitanta tres anys.
L’esperança de vida a la seva família és voltant els noranta.
Fa dos anys encara no havien nascut els meus nebots i li vaig dir que si no en tenien cap fill cap dels meus cosins i cosines en tindria un jo per a ella, però s’han afanyat i ja no cal.
Troba a faltar que l’anem a visitar més sovint, però ella vol viure sola allà. No vol estar a casa de ningú, vol estar a casa seva. Ara que la meva mare no tindrà feia potser anirà amb ella a viure.
Però a la meva mare li fa mania alguna de les coses que fa la meva àvia. Fa sorolls amb les dents, gira fent voltes els seus dits gruixuts de les mans, prega en veu baixa en moltes estones.
A mi també em fan mania moltes coses que fa la meva mare, no ho puc evitar.
És tan ximple!
Tinc ganes de sortir de l’oficina ja!
Encara em queden tres quarts d’hora sencers.
Pujaré i baixaré la muntanya.
Veuré el mar.
Sentiré música.
Dinaré i beuré aigua pensant en tu.
T’esperaré.
Vull escriure contes, històries, llegendes, miracles, vivències de la ciutat, de Barcelona.
Vet aquí una vegada una noia que anava cada vespre a veure el mar...
Vet aquí una vegada una noia que anava en moto per Barcelona i mirava el cel. Mirava cada façana de cada edifici de cada carrer.
Aquell matí, com qualsevol altre de camí a la feina, es va fixar en un terrat d’un edifici qualsevol, i va veure moltes colometes recolzades en el mur d’aquell terrat. Semblaven coloms de mentida, ficats expressament per espantar altres coloms vius i reals, però no, s’hi va fixar més be i va comprovar que eren ben reals aquells coloms, que potser dormien, però, això si, estaven ben quiets i parats. També va poder observar més coloms, recolzats als cables d’electricitat que penjaven d’uns edificis a uns altres, en la mateixa posició estàtica.
Desprès es va recordar del conte de “L’oreneta i el príncep”, d’Oscar Wilde, i desprès pensà en el també seu “El gegant egoista”. Aleshores li va venir al cap la imatge d’una casa del barri de Gràcia que semblava aquella casa amb jardí del gegant egoista.
Era una casa tapiada amb un mur ben alt i per d’alt d’aquest mur sortien les copes dels arbres ben verds i frondosos que hi devien haver allà dins. Feia olor a Jazmín, desprès va veure com penjava també un tou d’aquesta planta, regalimant per les parets. Es veia que allà dins tot era molt verd i bucòlic. Feien ganes de saltar el mur i mirar a veure què hi havia allà dins.
Però per aquell carrer de la vila de Gràcia hi sol passar molta gent i fa vergonya fer aquestes coses.
Més tard li va venir al cap el record també d’un altre capítol de la seva vida.
Un dia anava de passeig pel voltant del poble on vivia amb els seus pares amb una amiga seva, que caminava com ella, i un amic que anava sempre amb patins amb les rodes en línia.
Passejaven per un camí prop d’una casa que tenia el nom de “Torre de la llebre”. Un nom molt graciós.
Hi havia molts arbres també i molt frondosos i verds obscur.
Van fixar-se en una altre casot ben gran que restava a prop. Semblava abandonada. Es van apropar.
Van caminar per aquell jardí fet malbé, ple de males herbes, i van arribar a la porta principal de la casa.
Van fer un cop i s’obrí. Entraren. Tot era ben negre. No se sentia ningú ni allà dins ni a fora,
només un flaire tebi d’aire de vent de vespre de final d’estiu.
Van entrar, a poc a poc. Jo i la noia entrarem directament al saló principal i el noi va anar a la cuina.
De sobte va sonar un piano! Tan, tan, ta!!!!!!!!!!
La meva amiga i jo férem un bot gegant (vam flipar), un esglai ens va gelar la pell i els ulls s’esmorteïren.
Vam arribar a la sala i vam veure el noi que ja havia arribat i tocava un piano abandonat i mig mort que hi havia allà, havia una altre porta des de la cuina al saló.
A les hores començàrem a riure sense parar durant molta estona.
Pujarem totes les escales de la torre i arribarem a les golfes, on hi havia un gran balcó ben alt, des d’on es veia tot el poble i les valls del voltant.
Desprès baixarem al soterrani i era ben fosc, ens va entrar una por increïble i pujarem a la sala i sortirem ràpidament cap a fora de la casa.
A fora vam imaginar que rodàvem una versió cutre de la caputxeta vermella, i no podíem aturar el riure...
Amb aquella amiga sempre tenia desprès agulletes de tant de riure... plorava molt per la gràcia que em feia tot allò que deia...
Era del tot genial! No necessitàvem res més per ser felices que riure.
...
Deixar de tenir por..
Poruga sóc.
No voler ser res més que el que sóc.
No exigir-me res que no pugui ser.
No demanar allò que no puc demanar-me.
Poc a poc, amb molta calma.
Aturada en un instant.
Tinc ganes d’escoltar totes les cançons del món pensant en tu.
Les escolto, sina quina sigui, són totes molt més bones que abans.
Perquè?
No tenir por a volar.
Sense por.
Poc a poc, amb molt calma.
M’endinso en tu. Em capbusso en tota la tu que tinc, que recordo, que imagino, que assaboreixo i torno a assaborir del tot.
Pensava, fins ara, que lo bo no era creatiu, i he descobert, que ara és molt més creatiu que lo dolent.
És sorprenent per a mi.
Abans quan em sentia be, o creia que em sentia be, s’anul·lava d’alguna manera les meves ganes de fer coses, d’escriure, de dibuixar, de fer vídeos, de ballar...era ben terrible, pensava, perquè sense crear no sóc jo mateixa, no sóc feliç...
Ara sí. Ara sento, sento del tot, em sento be, i ho noto, que és bo, boníssim, meravellós, intens, increïble, miraculós, inaudit, sorprenent a cada moment.
M’has tret el fum, il·luminada.
Ara sí. Ara dibuixo més que mai, tinc ganes de transcriure totes les meves idees i pensaments en línies a la meva llibreta.
Escric i escric, i no em puc aturar; pam, pam, pam...
La platja era deserta. Perfecte!, ¡tota per a mi!
Positiva, optimista, diligent, benvolent, plàcida, tendre, alegre, somrient.
Ara torno a ser com sóc jo, així, simple, senzilla, somrient, generosa; com m’agrada ser.
I crec que he millorat, ja que tinc menys por a tot.
Menys pors, o pors més toves, més translúcides.
Sona el meu telèfon.
A la pantalla surt escrit la paraula “Iaia”. Que be!, penso.
Fa molts dies que no la veig i no se ben be el perquè.
Tinc ganes de veure-la, de fer-li petons a les galtes. De seure a prop d’ella i escoltar-la.
De fer la migdiada amb ella al sofà.
Tinc ganes d’arribar a casa seva i sorprendre-la amb la meva visita inesperada, com sempre faig, i veure com es dibuixa un ampli somriure a la seva cara.
Vull tornar a veure tota les seves arrugues i el color del seus ulls difuminat a tons verds i marrons suaus.
Tinc ganes d’explicar-li coses per que se n’alegri. Tinc ganes de treure-li pes a les seves preocupacions, de que m’expliqui histories de la seva infància al poble.
Tinc ganes de que m’ensenyi totes les seves flors i plantes noves i velles del seu jardí.
De que conti un per un tot els lliris nous que han sortit. Són les flors que més s’estima de totes.
Vull que em porti al final del jardinet on ha crescut un arbre i no sabem quin arbre és.
Tinc ganes de que em prepari els espagueti amb tomàquet com els fa ella, o el pollastre, o la carn, o verdures...o la seva sopa de fideus i ou dur, sempre tot tant bo i tant sa.
Que em digui que mengi alguna fruita.
La filla petita d’onze germans. Una germana va morir abans de que ella nasqués; no la va conèixer.
Algunes de les seves germanes ja tenien fills quan ella va néixer.
Una nena dels anys vint del segle vint.
Molt llesta, molt bona estudiant, molt prima. Dibuixava sobre quadrícula, copia molt bé dibuixos.
Encara queda algun dibuix seu per la casa del poble, escrits i llibres de quan ella anava a l’escola.
Esclatà la gerra.
Venien sabó i oli a casa seva, el seu pare i germans el compraven a Extremadura i l’anaven a repartir per tot el nord de la península.
El seu pare se’n va tenir que anar, a la força.
Quan tornà va morir aquella mateixa nit al llit; li va portar un regal a ella. No me’n recordo quin era el regal.
La meva avia diu que quan surt el “barbes” a la televisió canvia de canal, que no el pot ni sentir parlar de tantes bajanades que diu. El “barbes” és en Rajoy.
L’agrada llegir la revista “Pronto”.
No li agrada que li diguem “abuela”, sinó “iaia”.
L’agrada veure les telenoveles de la televisió, sobretot aquelles que són retrats del passat.
Te unes ulleres de veure i unes altres de llegir.
Te la tauleta de nit plena de postals amb imatges de verges i sants, i també te un rosari, i un necesser ple de totes les pastilles que s’ha de prendre cada dia.
Abans encenia espelmes per demanar algun desig, però un dia es quedà ben adormida, i es despertà per que s’estava cremant tot. Se li cremà l’audiòfon. L’assegurança li va pagar tota la destroça inclòs un nou audiòfon, però ja no van voler tornar-la a cobrir amb una nova assegurança.
No la volen ja les asseguradores, pensen que és un perill.
Sempre menja pa sense sal.
Treu un parell de trossets del congelador i els deixa a la seva finestra per que els hi adongui el sol i es descongelin.
Sempre entre el sol a casa seva. És un lloc de descans, de calma, silenciós, perfecte per llegir, fer la migdiada o estudiar.
Sempre ho te tot ben net.
Li va una dona de fer feines ben peculiar, és una joveneta cubana que la treu de polleguera.
La meva iaia diu que no sap netejar, que l’ha ensenyat ella. També diu que aquesta noia només pensa en maquillar-se i lligar amb nois, que van de passeig al mercat a l’aire lliure que fiquen al carrer, i mira de reüll a tots els botiguers.
Però jo penso que ja li va be que es distregui amb coses diferents, encara que la facin enrabiar una mica.
S’ha fet amiga dels botiguers d’una botiga de queviures de ben a prop del seu pis. Els botiguers son marroquins. Sempre li pregunten que com es troba. Li preparen la carn sense greix, com ella la vol; i tallen ben fina. I li fan dos petons a les galtes quan marxa. Ella em presenta, diu és la meva neta gran, mira que maca que és!
Quan és el seu aniversari fa xocolata desfeta.
Sempre que celebrem alguna cosa fa xocolata desfeta. Crec que li agrada fer xocolata desfeta.
Una de les seves germanes grans feia crispetes amb mel.
Només queda viva ella i un dels seus germans de la seva gran família.
Cada vegada que sonava el telèfon en els darrers anys solia ser per una mort.
Veure la vida passar, la gent que arriba i se’n va, i tu et quedes esperant, a que un dia desapareguis.
No hi ha més remei.
Té ja vuitanta tres anys.
L’esperança de vida a la seva família és voltant els noranta.
Fa dos anys encara no havien nascut els meus nebots i li vaig dir que si no en tenien cap fill cap dels meus cosins i cosines en tindria un jo per a ella, però s’han afanyat i ja no cal.
Troba a faltar que l’anem a visitar més sovint, però ella vol viure sola allà. No vol estar a casa de ningú, vol estar a casa seva. Ara que la meva mare no tindrà feia potser anirà amb ella a viure.
Però a la meva mare li fa mania alguna de les coses que fa la meva àvia. Fa sorolls amb les dents, gira fent voltes els seus dits gruixuts de les mans, prega en veu baixa en moltes estones.
A mi també em fan mania moltes coses que fa la meva mare, no ho puc evitar.
És tan ximple!
Tinc ganes de sortir de l’oficina ja!
Encara em queden tres quarts d’hora sencers.
Pujaré i baixaré la muntanya.
Veuré el mar.
Sentiré música.
Dinaré i beuré aigua pensant en tu.
T’esperaré.
Vull escriure contes, històries, llegendes, miracles, vivències de la ciutat, de Barcelona.
Vet aquí una vegada una noia que anava cada vespre a veure el mar...
Vet aquí una vegada una noia que anava en moto per Barcelona i mirava el cel. Mirava cada façana de cada edifici de cada carrer.
Aquell matí, com qualsevol altre de camí a la feina, es va fixar en un terrat d’un edifici qualsevol, i va veure moltes colometes recolzades en el mur d’aquell terrat. Semblaven coloms de mentida, ficats expressament per espantar altres coloms vius i reals, però no, s’hi va fixar més be i va comprovar que eren ben reals aquells coloms, que potser dormien, però, això si, estaven ben quiets i parats. També va poder observar més coloms, recolzats als cables d’electricitat que penjaven d’uns edificis a uns altres, en la mateixa posició estàtica.
Desprès es va recordar del conte de “L’oreneta i el príncep”, d’Oscar Wilde, i desprès pensà en el també seu “El gegant egoista”. Aleshores li va venir al cap la imatge d’una casa del barri de Gràcia que semblava aquella casa amb jardí del gegant egoista.
Era una casa tapiada amb un mur ben alt i per d’alt d’aquest mur sortien les copes dels arbres ben verds i frondosos que hi devien haver allà dins. Feia olor a Jazmín, desprès va veure com penjava també un tou d’aquesta planta, regalimant per les parets. Es veia que allà dins tot era molt verd i bucòlic. Feien ganes de saltar el mur i mirar a veure què hi havia allà dins.
Però per aquell carrer de la vila de Gràcia hi sol passar molta gent i fa vergonya fer aquestes coses.
Més tard li va venir al cap el record també d’un altre capítol de la seva vida.
Un dia anava de passeig pel voltant del poble on vivia amb els seus pares amb una amiga seva, que caminava com ella, i un amic que anava sempre amb patins amb les rodes en línia.
Passejaven per un camí prop d’una casa que tenia el nom de “Torre de la llebre”. Un nom molt graciós.
Hi havia molts arbres també i molt frondosos i verds obscur.
Van fixar-se en una altre casot ben gran que restava a prop. Semblava abandonada. Es van apropar.
Van caminar per aquell jardí fet malbé, ple de males herbes, i van arribar a la porta principal de la casa.
Van fer un cop i s’obrí. Entraren. Tot era ben negre. No se sentia ningú ni allà dins ni a fora,
només un flaire tebi d’aire de vent de vespre de final d’estiu.
Van entrar, a poc a poc. Jo i la noia entrarem directament al saló principal i el noi va anar a la cuina.
De sobte va sonar un piano! Tan, tan, ta!!!!!!!!!!
La meva amiga i jo férem un bot gegant (vam flipar), un esglai ens va gelar la pell i els ulls s’esmorteïren.
Vam arribar a la sala i vam veure el noi que ja havia arribat i tocava un piano abandonat i mig mort que hi havia allà, havia una altre porta des de la cuina al saló.
A les hores començàrem a riure sense parar durant molta estona.
Pujarem totes les escales de la torre i arribarem a les golfes, on hi havia un gran balcó ben alt, des d’on es veia tot el poble i les valls del voltant.
Desprès baixarem al soterrani i era ben fosc, ens va entrar una por increïble i pujarem a la sala i sortirem ràpidament cap a fora de la casa.
A fora vam imaginar que rodàvem una versió cutre de la caputxeta vermella, i no podíem aturar el riure...
Amb aquella amiga sempre tenia desprès agulletes de tant de riure... plorava molt per la gràcia que em feia tot allò que deia...
Era del tot genial! No necessitàvem res més per ser felices que riure.
...
Comentaris