Passa al contingut principal

Postres.

Sóc una mica la noia de recanvi, amb la que s'hi pot parlar quan no tens res més a fer. Sóc l'últim nom que mires a l'agenda telefònica, sóc l'última capsa que tens dins el calaix, sóc, ja no el segon plat, sinó les postres.
A vegades la gent sap descriu-re amb paraules, d'aquestes que se'n porta el vent, allò que no s'atura... que gira dins del teu cap sense parar, allò que t'angoixa... no et deixa ser lliure... que no et deixa límits ni equivocar-te...
T'exigeixes tot allò que exigeixes als demés... però amb una mateixa ets més dura, inapel.lable...
Amb els demés...
Potser solament tinc aquest patir pensar en mi.
Sabes que me encanta tu look.
Todo eso que te gastes en esquiar, en querer ser mejor que los demás, lo puedes invertir en aquellas personas que pasan hambre a tu alrededor... o aquellas del fin del mundo, que nunca conocerás .... por ejemplo los niños de las chabolas de colombia, que trabajan a punta de pistola, para que tu esa noche bestial puedas meterte una raya más.... nieve, polvos blancos... caladas de desintoxicación...
Una cosa es querer dejarlo y otra es dejarlo de verdad, el tabaco digo.
Todo cuesta, es mejor si no tengo posibilidades.
la felicidad són solo intantes, la felicidad surge cuando encuentras algo con alguien más allá de lo que encuentras con todo lo demás...
La no felicidad, es ver como alguien se olvida de ti ... cuando no cuenta contigo en el resto de su vida... de la manera que a ti te gustaría...
*todo lo demás parece que no importa...
Dijo Tagore, no llores por no ver la luna, que las lágrimas no te dejarán ver las estrellas...
Quiero dejar de llorar los lunes.
Quiero dejar de hacerme la culpable...
Quiero dejar de querer entender para qué me dices que soy única para ti.
Quiero dejar de odiarte, por decirme que soy la que más quieres de todas.
Quiero dejar de escuchar todo aquello que me dices o que nunca dices.
Quédate con todo lo que quieres de verdad que es aquello por lo que pierdes el culo.
Ya no me queda tiempo ni ganas.
Guardate aquello que escondes.
¿Porqué no le dijiste a aquella que estabas conmigo?
¿Porqué me haces sentir culpable, si lo eres sólo tu?
Aquella que prefirio la nada....
Aquella que prefiere que le pisen...
Porqué ya no me quiero sentir nunca más menospreciada...
por que no quieras llevarme contigo allá donde vayas... porqué te avergüenzas de mi...
de sentir... de parecer dévil...
Disminuir la autoestima para poder dominar mejor.
O todo o nada, te decía, y tu no escuchabas.
Y ahora digo yo, nada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

poliamor* con bravas

  *(no confundir poliamor con poligamia) *el otro día analizaba el significado de la fotografía...ahora he visto una publicación en redes sociales de una mujer a la que sigo, explicando en el pie de foto, que con su primer sueldo compró una cámara para hacer fotos...al otro lado de la foto de perfil de mi prima está su padre en el momento que se la hizo, eternamente...  justo mientras escribo esto leo rápidamente en un tweet que quiere desaparecer... "Tenemos 66.000 pensamientos al día. Dos terceras parte son preocupaciones. ¿Cuánta energía perdemos en cosas que no van a ocurrir o si suceden sabremos salir de ellas?" mi respuesta:  es que la mente humana ama resolver dilemas... y esa es la vida humana mental hacerse preguntas, cuestionar...  No importan las respuestas solo seguir haciéndote preguntas... ¿De dónde surgen las ideas? Muchas son chispas que brotan de nuestras crisis varias existenciales. De las peores crisis vitales surgen las mejores relaciones, las más...