Passa al contingut principal

मोमेंट्स इ música

Escolto les cançons que sonen allà on sigui, escolto les melodies de les cançons del disc que hem vas regalar el dia de sant Jordi,.. escolto… i miro tot el que m’envolta, escolto… i penso en els records que m’he quedat d’aquell dia, el teu somnriure al sol, la teva ma no hem deixava anar ni un segon… i el meu cor bategant per arribar a temps de trovar-te allà… tot plè de gent però no veía res mes que el teu cos navegant entre tots, la teva pressència de sobte… no se com fer-te sentir la dona més especial de la meva vida, no se com fer-te entendre… que tot el temps m’ho passo pensant en tu… potser les coses no cal dir-les, sinó que es demostren amb els fets dels dies, dels moments…treu banya i apunta al cel… m’agradaven els cargols de petita, hem podía pasar hores mirant-ne un… de ben aprop… tantes hores com m’agradaria poder-te mirar i remirar… cada instant de cada sentiment que desperti la teva mirada…
Treu banya cap al cel… se’n fila…
La ciutat era plena de flors, però la més dolça no hi era… camino pels carrers més romàntics, escolto les cançons d’amor… i voldria ballar-les totes, amb tú, cantarte-les a cau d’orella… besar-te,… abraçar-te… sentir-te…
La gent ballaba… no se perquè cada cosa que veig i que tinc a prop m’agradaria poder-la viure amb tú… te’n vas i tornes… però sempre estic amb tu, sempre et porto amb mi… sempre et busco a la lluna, a les estrelles, a l’horitzó i et llenço un petó per que el rebis allà on estiguis…
Perquè tot et surti millor, perquè estiguis feliç…
La meva germane, el seu nen, és el meu nen, també… amb uns ulls gegants de color blavós… sol cal mirar-lo i riu sense parar… te enamorades totes les dones de la meva familia, matriarcal… la meva mare, la meva avia, les meves tietes, les meves cosines, tantes i tantes dones… i ara també el meu nebot segon, el fill de la meva cosina… sempre que el veig dorm, més primet, més fi, més delicat… com la seva mare… amb la que tantes estones he passat, jugant, barallant-nos, cridant, dient mentides, penjant roba, castigades a la vegada… sempre buscavem llocs on poder fer una caseta que fos nostra, on ningú ens manés… sempre dèiem que viviriem juntes de grans… a Barcelona… però sempre acabavem barallades… ara es casa..
I hem mira,… amb una mica de tristor, com dient-me… mira on estic…no se ben be que faig…
Les mirades diuen més que totes les paraules del món, i si no entens una mirada, mai la podràs entendre a través d’una llarga explicació…cal tenir sempre una mica de sentit de l’humor… cal no perdre la il.lusió… cal patir una mica… perquè lo millor sempre tarda una mica més en arribar…
Els millors moments sempre son els moments més inesperats, les sorpresses,… derrepent s’escolta una música extranya al meu ordinador…no sé d’on pot sortir…
Tanta gent que estimes i que saps que voldria estar-se unes hores parlant amb tu… parlant dels seus neguits… i t’allunyes… vols ficar una mica de terra … no vols involucrar-te més… quan vegi la meva cosina casar-se… se que ploraré… ploro ara solament de pensar-ho… ploro per tots els moments feliços que hem viscut juntes… ploro perquè no puc trovar cap regal que demostri tot el que l’estimo … sempre la vida et fa sentir impotent… potser ella es una de les persones que més he conegut i més hem coneix, per això moltes vegades no calen les paraules.. i d’altres ens estem dues hores parlant per telèfon… està feliç amb el seu fill, el seu pròxim marit també crec que la fa bastant feliç, a la seva feina és feliç…
Recordó un dia que la meva mare i la seva, que son germanes, i que sempre confonen pel carrer, ja que s’assemblen una mica… ens van manar estendre la roba… cosa que nosaltres dues odiavem… així que vaig pensar perquè no fèiem una broma.. i la vam liar..van penjar la roba muntant-la una amb l’altre, les calces a sobre dels pantalons, ficades, els sostenidors fent d’ulls d’una cara imaginària… però be a elles no els hi va fer tanta gràcia i ens van castigar a fregar els plats… sempre fregavem nosaltres desprès de dinar… feiem un bon equip, jo ensabonava i ella aclarava i col.locaba les coses al seu lloc… jo, per això, sempre amb guants…
Ella sempre tenia molta més cura de tot que jo, te dos anys menys, però gairebé sempre ens regalaven el mateix, perquè passàvem les tardes després de clase juntes, els caps de semana, les vacances… era inevitable… ella sempre volia la meva pitufina, i jo el seu gargamel i el gat… ella sempre es menjava el meu esmorçar i jo el seu… a ella li agradaven les meves cintes de casset dels mosqueperros i a mi la seva de Dragones y Mazmorras… vèiem juntes Els Monsters, Els Bobobobs, i desprès dels anys Sensación de Vivir…mai hem anat juntes de festa…solament a les festes del poble …que son les millors no obstant… amb ella vaig agafar la primera borratxera beguent vodka amb llimona… veía dues llunes.. amb ella vaig cantar a l’escenari de l’orquestra el Tractor amarillo… amb ella ballava i no hem feia vergonya com hem podía fer amb les altres noies… amb ella vaig fumar el primer piti, robat del paquet de la seva mare…ella després mai més ha fumat… i va resultar un cop que ella sortia amb un noi, i el germà d’aquell noi volia sortir amb mi,.. i un dia va manar els quatre al cine a veure una de les pelis que més m’agraden Grandes Esperanzas… ella hem llegia Dracula les tardes de pluja… i ens rèiem plegades amb allò que deia el Jonathan (el jove mossegat pel Dràcula) … avui hem menjaria un elefant… vaig veure la primera vegada que es feia un petó amb un noi…i ella va veure el primer noi amb el que hem vaig fer un petó… amb ella vaig anar una nit de cap d’any a les 23.45 pel carrer …i vam sentir que no hi havia ningú, tothom era on fos…. Les dues soles al carrer…desert… vam sentir la mateixa idea de plenitut… al mateix lloc on una tarda vam enviar un sobre amb una moneda enganxada en comptes d’un segell,… i ara m’envia e-mails tontos… i d’altres interessants… guarda tots els dibuixos i poesies que escrivia quan era petita i ella hem demanava que si sel’s podía quedar… tantes coses i tants moments… que ara semblen tant especials… i en el seu moment… eren uns mes…ella sempre tan primeta, amb els seus ulls grissos, els seus cabells rossos i llissos, fent olor a Chispas… la nostra colònia preferida… jo moreneta, amb ulls marronets, sempre amb una mica de panxa…i amb els cabells curts com un nen… ella amb la seva bici de color rosa i jo amb la meva vermella… son les dues de la matinada… tu estaràs dormint…. Tothom dorm menys jo, menys totes les dones i homes que no dormin…
Ahir et vaig trovar a faltar… volia que estiguessis amb mi al tren cap a Girona, volia ballar amb tu totes les cançons,… volia bessar-te…volia dormir amb tu al sac de dormir…volia despertar-me amb tu sentint música country per la finestra… esmorçar amb tu al bar de la cantonada… tornar a Girona… veure les flors… veure el nostrereflex amb calma a l’aigua del riu… Girona ens espera perquè algún dia anem plegades a passejar-la, un dia que no hi hagi tanta gent… un dia… potser ven aviat … que hi toca Pastora…
http://www.individuocultmusica.org/index.php?sec=2&PHPSESSID=0b0dce7328fd9894f663e26343a3cac9
Divendres 16, 23h… gratuït… jardis fora de la muralla….
T’espero allà.
Bona nit i bon dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...