Passa al contingut principal

entrena l'ànima

el pes de l'ànima...
és inmens...
i inel.ludible...

dels errors fem murs i distància...
de les imperfeccions fem suc i mandra...
ràbia, manies... distraccions... per autoesbombar la felicitat...

i allà on no em vulguis mai mes... veure, sentir, escoltar... ni
ni tan sols llegir...

sense creure en res...
sense esperar res...

val la pena...
aquí seré...

a la vida moderna, amb pentinat modern, roba moderna, un pis modern, una feina moderna, amb música moderna, menjar modern, tabac modern, i un encenedor clàssic...

amb lectures modernes, que parlen de relacions sexuals modernes...

seré aquí entrenant el meu cos amb exercicis que ara gaudeixen noms moderns: runnig, spinnig, ciclynng, fitness... i zumba... abdominator?
(quin ridicul...

i seré aquí, fent servir una aplicació moderna, d'un telèfon modern...i eïnes modernes, dispositius digitals moderns, amb fotos modernes, amb text modern... ple de hastag...

i sobretot....

amb molta passió...

i no vulguis creure'm el que no sóc...

i seguireé dibuixant noies modernes i #dandeegirls quan em plagui...
a la vora del mar...
tot sentint les onades, per que lo millor de ser a prop del mar, en solitud, és poder sentir els bategs de l'aigua... de l'escuma... sobre la sorra...
a la mar bella... molt bella, la meva mar...
*

i seguiré gaudint de la seva veu corprenedora quan canta cançons d'ahir...
d'aquesta manera seva, única i sincera...

el gin tonic casi perfecte*
totes volem el mateix... i unes sabem dissimular millor que altres, o dominem més o menys, segons la nostre seguretat interior...
fes veure que no vols res, distancia't, que no sembli que t'arrossegues, que estàs desesperada... fica fotos naturals... o de coses que no son la teva cara... ves amb segones i terceres...
però totes estem solitaries... i és això...

vull algú per anar en bici, anar al cinema, a veure expos...
n'hi ha dues de fotografia ara que molen molt...
Colita porque sí... a la pedrera...

i vaig amb la directe...
sóc especialista en no donar gaires voltes a les coses, en anar per feina...
en sortir i entrenar l'ànima...
al raval, al born, a casa...
al llit...
a la mar...
a la nit...
omple l'ànima....

*ven sube a mi nube...
(si no tens valor mai sabràs el que hi ha dins teu...
https://play.spotify.com/track/4GLGIIgR1gkNnCtvK40avq




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...