Passa al contingut principal

Un te con menta

Un te con menta. Delicia. Compartir.

Cuando estamos solas..cuando te
sientes sola..es  normal sentirse mal.

Es normal pensar que todo te da
igual. No tienes rumbo..ni motivo.

Puedes hacerlo todo igual pero por
ti misma. Pensar sólo en ti. Vivir sontigo. Sentir por ti.

Hasta
enamorarte de ti.. o incluso odiarte...

La música de The Smits me recuerda a la zona geográfica de Rubí
y Sant Cugat.. lugares donde pasé mi adolescencia completa..junto a viajes
sabáticos a Barcelona.

Si no compartes te sientes mal. Somos seres
sociales.

Necesitamos que nos escuchen..que nos mimen un poco..sinó la
vida es un poco rancia..

Necesitamos que nos vean..ser vistos..saber
que importamos a las personas que nos rodean.

Lentejas en ensalada con
pimientitos..delicia.

Una óptica de los anyos 50.

Alegría.

Cuando
sabes que alguien te espera..y quiere compartir la vida contigo.
Surgen inconveniencias..ralladas..
porque ya tenemos una edad y se
acumulan las manías..quizás a estas alturas el amor ya no sea tan
ciego y loco.
 
 Búscas algo sensacional y además que te aporte cierta
calma y confianza en el futuro. 
 
Hemos de conocer bien nuestro pasado y
a nosotras para aprender de lo vivido..reflexionar alegremente sobre
el presente..saborearlo a tope..y soñar fervientemente con el
futuro.. Buscar una manera de vivir de la mejor manera posible..con
los menos problemas posibles..sólo necesitamos un poco de inspiración
para ver la luna..los árboles y las estrellas*
 
*
bon agost*
3812*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...