Passa al contingut principal

Un lunes que parece viernes


El tiempo pasa. 
Hoy me he dejado en casa los auriculares y tendré que
soportar según que sonidos blancos de la gente que me rodeará en el
ir y venir de hoy. 
Puedo escribir o seguir dibujando dandee girls en mi libreta con la torre de pisa ilustrada en su frontal. 
Un reloj en el que todas las horas son un ahora, pensando en la existenvia, que te
aprieta en la garganta como un dragón colérico. 
La cólera del dragón es uno de esos conceptos que me descubrieron las series de dibujos
animados bélicas, como los guerreros del zodiaco. 
Géminis era, por descontado el protagonista. 


Ha llovido y me he puesto una camisa verde de hace tiempo. La floresta, ayer estuviste por aquí. O valen las
palabras huecas, sinó las que tienen recompensa. 
No quiero tener que luchar más, sólo quiero disfrutar de lo que sea que tenga que disfrutar. 
Y si eso no toca, ya tocará otra cosa. Pero ahora necesito calma, orden, tranquilidad, de es que antes desbordabas. 
Ahora quiero incuso aburrirme de a calma. Quiero despertares con desayunos en la
cama. 
Quizás no eres tu, soy yo. 
Quiero ser a,prioridad compartida, ser preguntada y planear. Volar a ciegas entre la hierba mojada. 
Quiero ver crecer la hierba. 
Quiero que otras dos ninetas compartan esos detalles y momentos efímeros conmigo, y, esperar, de la mano el
apocalipis o lo que tenga que venir. 
Escribir mirando y sintiendo la lluvia caer. 
El reconocimiento a la pasión, en realidad da un poco de pena ver como media humanidad se rinde que historias tan banales y resultantes. 
¿Y qué es lo que quiero leer?. No quiero leer sólo quiero escribir. 
Siguiendo aquello que se dice de que la escritora busca
escribir algo que desearía haber leído.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...