Passa al contingut principal

escrits en directe

How bizarre. Es diu la cançó. Detesto la olor corporal forta que amb
la nouvinguda del calor i la primavera sorgeix naturalment entre la
gent, i es sent de ple, sobretot al metro. Espero tenir ven aviat la
moto arreglada i estalviar-me aquest tram els próxims 6 mesos.


7512*


La noia de trentados, gairebé trenta tres, anys que volia escapar-se
per una finestra. 


Vuelvo a las andadas, com diuen els Estopa. 
No hem pasa res. Si m´ atures els peus, hem surten ales. 
Somreien en veure´ m arribar per la finestreta del vidre del cotxe. Quina sorpresa!. 
Les seves mirades enjoien l´ ánima. No es vol ni es pot aturar. Ara ho
veig. Ella s´ está a casa. Fa més calor que ahir, peró menys que demá.
Un recurs de frase. Es l´hora que surt el sol. Despulla´ am. Conecta.


La gent que va en tren llegeix els seus llibres de sant jordi. 
Algunes fins hi tot ja l´han acabat. 
Les dones som el present. 
Estem canviant els models de realitat i conducta. 
Fem la feina be i a més sentim, compartim i no pensem en com la companya la deu xuclar. 
Mirem de manera clara, volem treballar i fer les coses de la millor manera, i
exigim el mateix als altres. No obstant hi ha dones que ténen
conductes d´home. Dones que miren amb ulls d´home. 
Hi ha homes amb model de conducta de dona, i solen ser els que actualment milloren en
les seves feines, on eŀ treball en grup tingui mérit. 


Escric fins hi tot caminant. L' essenciaŀ és poder escoltar música inspiradora.
Temazos. Com ara escolto Ordinary world' dels Duran Duran.
3512*


No me conozco. No sabe cuál es su color, ni su olor, ni su libro o
película. Siempre habla de lo último acontecido o lo de hace tiempo.
El pasado reciente le cuesta. No lo quiere recordar además. No
entiendo como las personas nos dejamos herir emocionalmente, cómo
muchos no se hacen valorar como iguales. Ver gritar a alguien a otro
alguien es denigrante, y más al saber que no puedes hacer nada, porque
lo que hagas puede ser peor para la victima. Es un dilema rabioso.
Pero algo hay que hacer. Si eres tu misma tendrás que armarte de vaŀor
para poder dar un paso hacia otro ŀado. Mirar hacia delante. 
Quizás la física cuántica dice que hay mil realidades posibles a la vez y que
nosotros mismas elegimos la realidad con sólo mirarla. 
La necesidad en muchos casos apremia respecto a la virtud del amor propio. 
Pero siempre hay una puerta por donde salir. Si la quieres la tendrás. 
Así yo puedo atestiguarlo con mi propia experiencia vital, envuelta en
canciones de pop francés. 
Dices que no sabes qué quieres de la vida, pero quizás sepas lo que  no quieres. 
Quizás no tenemos más remedio que contentarnos con una vida más o menos controlada, intentando domar
el caos, cosa que nos hace sentir bien al pensar que dominamos algo, aunque sea
totalmente una falacia fantasmagórica. 
Quizás las cosas más sencillas sean las más difíciles de conseguir y las que parecen más imposibles
las más accesibles. 


Quizás el secreto esté en ser original al desear,
si deseas lo mismo exactamente que muchas personas quizás eso lo
convierte en mas lejano, como la lotería, cada jugador más divide
entre si lasposibilidades de que te toque. Así siempre que vemos a alguien pensando en que le tocará la lotería nos invade la necesidad de comprar para que nos toque también a  nosotros.
Muchas veces pensamos que no seríamos capaces de tolerar que a nuestro compañero le tocara un premio al que nosotras mismas tuvimos acceso pero ignoramos teniendo en cuenta la ínfima posibilidad real de que nos tocara.
Quizás es mejor seguir creyendo que cada jugador más que se suma a una apuesta resta en millones nuestras posibilidades.
Así si vemos a alguien con un número de lotería y compramos nosotras estamos restando por millones de posibilidades de éste de que le toque.
2512

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...