Un periodista antisocial que practica piano al seu pis mira la diagonal.
El seu terra ple de filtres de tabac de liar.
Sense xarxa.
Dinàmiques de comunicació 2.0.
Noies sense papers cerquen feina a la ciutat.
Troben anuncis a una web d’anuncis de feines per a gent sense papers, és la seva única via de contacte amb el món B.
Immigrar és tot un esforç de valentia.
Està enamorada de Barcelona. Ja ho ha intentat tres cops lo de venir i fer realitat el seu somni de viure aquí.
A Girona no hi ha gaire atur.
A Barcelona puja cada cop més després de bastants anys amb l’atur a zero.
La ciutat de les olimpíades ja no és el que era, s’està netejant com tot el món.
Negocis que netegen bases de dades de comerços i personals.
Operació bikini de la societat consumista ha començat.
La dieta del cucurucho s’està aplicant directament sense preàmbuls…
Els hi torna el bumerang… que ells van llençar… sense por…
El cucurucho ara entra pel cul. Peta i surt una crispeta.
La crisi és una epidèmia de transmissió piramidal.
Aquests últims nou anys aquí han hagut moltes feines de teleoperadors per a la gent que ja no tenia cap més recurs per treballar a la ciutat.
L’atenció als clients de les grans empreses ha passat de ser en persona a ser per telèfon.
Això ve perquè l’accionista majoritària d’aquestes grans entitats de consum de serveis bàsics com ara aigua, llum, gas… és La Caixa. La Caixa és així propietària en accions d’Endesa, Gas Natural, Iberdrola, Fecsa, i totes aquestes entitats, inclús també Telefònica i Movistar.
Així a un propietari de dos entitats diferents li convé un canvi d’hàbit que generi beneficis compartits en totes les seves propietats empresarials.
Atenció al client per telèfon.
Redueix costos a Gas Natural per no tenir que disposar de centres d’atenció físics a les ciutats i provoca consum de telèfon a la seva altre empresa Telefònica.
I tots contents.
A més generava feina a la gent de la ciutat en el sector del telemarketing.
Tothom pot treballar de teleoperador, només et cal veu i paciència.
Molta gent amb problemes de tot tipus pot treballar en aquest tipus de feina ja que no cal una bona imatge, ni coneixements molt profunds de res, només sentit comú i ser puntual.
Suposo que aquests magnats van comprovar que els sous d’aquí encara suposaven massa despesa. Van provar de fer el servei telefònic d’atenció al client des de altres parts del món amb sous més baixos. Així ara t’atenen per un servei d’aquets des de el Marroc, Amèrica llatina i fins hi tot Filipines.
El colonialisme encara te els seus beneficis per aquells que van provocar els privilegis i els diferents móns.
Què be! En aquells països a més poden comprar els seus governs i polítics, més fàcilment que aquí, i desviar diners i estalviar-se impostos.
És el problema de tenir diners.
Que has de trobar estratègies per mantenir-lo i no perdre’l.
Generar feina en països pobres suposa donar estabilitat a una part de la seva població i crear tanmateix futurs consumidors en potència.
Allà encara es poden vendre de bona manera els televisors que aquí estan del tot obsolets. Els mòbils. Ordinadors. Càmeres de fotos digitals, etc.
Marques que també estan intrínsecament relacionades amb els superpoderosos.
(On són totes les càmeres de fotos de menys de 5 píxels que no s’han venut aquí?)
Aquí i ara cada cop hi ha menys feines de telemarketing.
Aquestes persones són les que engreixen cada vegada més les llistes de l’atur.
Classe mitja baixa amb estudis mitjans i fins hi tot superiors.
Immigrants establerts al nostre territori amb estudis.
A Catalunya encara hem tingut sort amb aquests serveis: com manipulen les p’s del marketing fan estratègies de proximitat amb el client, i una d’elles és parlar al client amb la seva llengua. Només aquí ho tenen en compte perquè a Catalunya es consumeix gairebé la meitat de bens i serveis de tot l’estat. S’ha de tenir en compte.
Així com han de fer el servei d’atenció al client en Català deixen algunes oficines de telemarketing aquí en Català.
Ara recapten immigra’ns sense papers per treballar en B amb el sistema de la piràmide.
Un comercial de Gas Natural troba persones sense papers i els fa anar porta per porta per les ciutats per fer que els clients d’una empresa es passin a una altre del mateix sector de consum. Així si tens la llum amb Endesa i el gas amb Gas Natural t’ofereixen que et gestionin tots dos serveis des de una mateixa empresa amb diferents bonificacions ridícules que en temps de crisi ben explicades sempre són interessants pels consumidors.
El client no sap que aquestes dues empreses són dels mateixos accionistes.
A ells tan els hi fa que hi siguis a un a una altre. Els guanyen amb el canvi.
Tu els hi estàs regalant les teves dades personals.
Aquestes dades són les que suposen un negoci. Estàs actualitzant gratis les seves bases de dades.
Perquè genera negoci?
Aquestes dades després les vénen a altres empreses de les que ells també son propietaris i envien publicitat directa dels seus productes, per exemple.
D’altre banda aquestes bases de dades són la base per fer estudis de mercat que sí que tenen uns preus altíssims ara mateix.
Estudis de consum. Que compra l’estat (que sempre és el millor client) per coneixes els hàbits de consum de la gent i oferir propostes adients en les seves campanyes en les fel·lecions, per exemple.
O grans empreses com El Corte Inglés per veure quin serà el pròxim producte estrella d’aquest estiu. Quin llibre voldrà la gent que se’l signin el dia de Sant Jordi?
Sembla absurd, però sinó diga’m també de què viu Google(gmail), Youtube, Facebook?
Viuen de les nostres dades.
Qui té més i millor dades del un dels majors i millors grups de consumidors de l’estat i d’Europa i model del món?
La Caixa.
Les noies immigrants treballen en el sistema piramidal.
Si fan un contracte els hi paguen una quantitat proporcional mínim.
Han de fer un al dia per anar be.
Tota la resta de diners que suposa aquest contracte se’ls queda el comerciant cap de l’expedició.
Elles inverteixen de 8 a 12 hores cada dia per un mínim que no saben si compraran mai.
La història de la feina aquí ha estat la següent:
L’home del camp ve a la ciutat i troba feina a una fàbrica o a la construcció.
Alguns homes bons farts a mitja vida de la feina de força o mecànica potser van decidir muntar un petit negoci de barri, comerç, bar, arriscant tots els seus estalvis.
Alguns van tenir sort altres no.
Vint anys a una gran empresa d’automatismes per les que ara no els hi calen personal.
Els fan fora o agafen la pre-jubilació.
Amb els diners del finiquito munten un bar o un petit comerç.
Ara aquest bar o comerç el venen als xinesos, indis o als paquistanesos.
I finalment es jubilen.
Molta gent també ha tingut comerços de tota la vida, com es diuen aquí.
Uns s’han fet grans, altres s’han mantingut i altres han petat.
Els que han pogut a ser Pimes ara els porten els seus hereus.
Aquests ara estan ben enfangats amb la crisi, no saben per on tirar.
Estalviar en els bons temps pensant en els possibles futurs temps de vaques flaques no els salva.
Molts varen crear altres empreses gràcies a l’aval de les vivendes o dels altres petits negocis familiars.
Últimament aquests avals potser tan sols han pogut servir per comprar un pis o una part durant aquells anys de la bombolla immobiliària.
De fet a algun lloc s’havien de ficar els diners B acumulats amb el l’arribada dels €.
Ara el problema és que els joves no poden crear empreses.
No queden avals.
Els negocis estan avalats amb les vivendes dels comerciants.
Els bancs són propietaris de tot i volen que segueixi així per sempre. Volen seguir tenint els privilegis sobre les propietats de tothom, perquè en realitat són seves.
Tot penja d’un fil irracional.
Tothom espera que segueixi aquest sistema consumista i l’equilibri es mantingui fent dels astràgals mentals (estrés) un mal comú.
La feina del futur ja sabem que serà ser psicòleg, terapeuta, psiquiatre, coacher personal (entrenador mental personal o amic imaginari a sou).
A més de l’estrès provocat pel sistema hi anirem també totes aquelles persones addictes a diferents substancies legals o no que ens han provocat diferents traumes físics i mentals, que igualment són fruit – conseqüència de ser part del sistema.
Per 50€ a la setmana et recolzaré en les teves ratllades provocades per viure en aquest sistema consumista irracional.
Teràpies alternatives:
Enamorar-te.
Oci creatiu: escriure, dibuixar, fer música, etc.
Teràpia de l’art: anar a veure exposicions d’art i intentar captar el sentit dels colors i el traç.
Viatjar a low cost: redescobrir el teu poble i els teus/seus voltants.
Fer esport: córrer, anar en bici, nedar a la platja, caminar una hora sense aturar-se (si vas amb el gos i s’atura a pixar tu has de seguir caminant fent voltes al voltant del gos) sexe (la dieta del cucurucho)… etc.
Llegir llibres de la biblioteca en grup i després fer debats literaris.
Fer manualitats: ganxet, feltre, (de tot tipus, incloc masturbació amb o sense aquests materials).
*Et pots crear el teu propi vestuari i així estalvies, i si ets bona ho pots intercanviar amb la gent.
Fer disseny gràfics fent servir la Comic sans.
Fa un temps estava molt de moda restaurar mobles, ara ja no tant, per culpa de l’Ikea, ara és més barat comprar-te un de nou i modern.
Potser la feina del futur serà ser restaurador de mobles d’Ikea?
Tenir o ser.
Apego.
Pots desprendre’t de tot allò material que posseeixes i no patir?
Està clar que per viure en aquest sistema necessitem tenir diners.
Tenir diners vol dir poder viure amb més comoditats.
Anar al dentista.
Viatjar.
Reformar el teu pis.
Pagar la hipoteca o el lloguer.
Viure.
Menjar.
Intercanvi del teu temps i uns serveis a canvi de diners.
Els diners diuen que mouen el món.
És molt fàcil viure al marge, no ho és tant assolir i mantenir un nivell de vida equilibrat. Sense massa maldecaps.
Els errors, per petits que siguin, desprès es paguen. En aquesta carrera sense límits per sobreviure.
La realitat i les responsabilitats.
Provocades, induïdes per néixer a un lloc o un altre.
És qüestió sempre al 100% de sort.
És qüestió de l’esforç personal saber triar be en la vida i tenir la oportunitat de fer-ho, de triar.
És necessari positivar, donar-li la volta a les coses, i mirar sempre endavant.
Molts diuen que és qüestió de enfocament, de projectar. Que som allò que vulguem ser. Però no tothom te la possibilitat de somiar.
La paciència.
Desfer-se de tot apego a les coses materials.
Inclús dels sentiments de dol i fum que resten a la crua realitat mental, restes de tot l’ahir.
L’únic periodista espanyol que ha guanyat el Politzer. Javier Bauluz.
Fotos a Ruanda, massacra del 1995.
Periodisme humà. Ficar-li cara a la gent sense veu.
www.periodismohumano.com
Periodisme tòxic. Periodistes condemnats al servei dels interessos econòmics de les seves redaccions.
Tots podem fer petites obres en el nostre dia a dia que en comú fan muntanyes de consciència humana universal.
Perquè quan tens el que vols sempre en vols més?
És sistemàtic.
Aprensiu.
Raonable.
Il·lògic.
Impulsiu.
Irracional.
Al límit de la locura.
Com el millor Jazz.
És sempre tot qüestió de sort?
D’enxampar el tren just quan passa.
Però d’alguna manera sabem que tots aquells que viuen a costa d’ altres persones, que s’enriqueixen i gaudeixen de coses materials, no són realment feliços, són muts de sentiments. Poder, prestigi i posició. Autorealització.
Autoestima proporcional a la targeta de crèdit.
Identificats amb les seves ocasions.
El barranc de la pitjor solitud els espera sempre.
La persona.
Deixa’m veure el sol.
Disposat a renunciar a tot.
No vol res.
No sap res.
No te res.
Alegria essencial. Autèntica. Auto coneixement.
El seu amic gai la va convidar a sopar.
Diu que sopa a les 21h i a les 24h.
Que a l’àpat de les 21h només menja ous durs.
Que anirà al de les 24h que és quan menjarà carn.
No te gas a casa encara que vengui contractes de Gas Natural.
Ànim de lucre. L’home veraç.
Tots tenim problemes per sobreviure en aquest món o en tots els altres que hi caven a dins.
Si cada persona som un món propi però paral·lel a la resta perquè bàsicament ens afecten similars problemes…
Tindrem totes i tots també remei amb la mateixa solució?
A cada persona resta tota la humanitat.
Comentaris