Carta oberta. Punt de Fuga.
Ja és setembre. El mes gris. El mes d’ombra de pluja.
Els carrers resten il·luminats amb llum tènue, pàl·lida, dins de la il·limitada gamma de les tonalitats del blanc al negre, passant per qualsevol color.
És d’hora. No volia arribar puntual a la feina.
No vull. No cal. Desprès potser m’empenediré.
Ahir no tenia ganes de venir a la feina, però sabent que no he de fer res, i pensant que a casa tampoc faré gaire cosa millor, vaig decidir anar-hi.
Recordo l’e-mail tant estrany com simpàtic de la nova desconeguda.
El cel enganya, sembla que digui que vol ploure, però no ho farà. Tothom mira al cel, es fa l’interessant, amb núvols que encapoten tot el sostre de la ciutat.
Avui és u de setembre, ahir era trenta u d’agost. Avui la gent porta jaqueta, ahir no.
Avui ja és tardor, gairebé.
Gairebé tothom torna a la feina, tothom que en te.
La moto va be, estic contenta amb la meva moto i els seus adhesius de Formentera.
Tinc que comprar un de Barcelona i fer un del meu Logo.
Tinc que corregir els escrits, però tinc tot el mes per fer-ho.
Tinc que estudiar aquesta setmana. Tinc exàmens la setmana que ve.
Desprès el festival, però està tot ben lligat, més o menys.
La setmana passada tothom es deia les veritats a la cara i la gent s’ofenia amb les veritats.
Aquesta setmana potser és pitjor perquè puja la lluna.
Vaig amb la moto pels carrers propers de casa meva. És una zona de magatzems i al final del carrer està Càrites. Davant hi ha unes quantes casetes mig derruïdes antigues plenes de gitanos estrangers, no son gitanos d’aquí, son gitanos pobres.
Una dona gitana camina sense sabates per la vorera del carrer amb una tassa de cafè per a algú.
Cafè al carrer.
Aquests gitanos s’estan sempre al carrer amb cadires; pensava que això ho feien perquè era estiu, però potser és per alguna altre raó.
Tusso molt.
A vegades sembla com que el destí evita que facis algunes coses.
Volia enviar-li una obra de teatre nova que faran aquest dies, i l’Internet ha fallat i no l’he pogut enviar, és el destí, la casualitat o res.
Estan obligades a conviure dins la presó i no poden viure l'una sense l'altra. La relació esdevé malaltissa, entre l'amor i la possessió, però qui és la part dèbil? Són tant diferents? Dins la presó tot pot semblar diferent...
La vida és com una presó si tu vols. Si no funciona, no funciona. Més val que gastis les energies en una altre cosa.
No passa res, no dramatitzis. No creguis que ets l’única que se sent malament en aquell moment al món. Sola. Solitud.
Afectació.
Ella és la meva, la meva ciutat.
La ciutat t’estima si tu l’estimes, com a qualsevol persona.
Hi ha vegades que la gent no retorna allò que dones, però no passa res, ja que tu no ho has de donar per rebre, sinó simplement per donar, el plaer de donar plaer.
Ella no s’hi va esforçar massa en que funcionés, i jo no la vull convèncer.
Ahir vaig veure el teu sol il·luminat per tu, imagino. Parlava per telèfon a la sorra i donava voltes, amb una mica de vergonya; portava pantalons curts blancs, com els que tu odiaves meus. Suposo que en ella seran una meravella. Encara que a mi m’agraden més els meus.
L’aigua ens queia per tot el cos. La samarreta xopa, tan mullada!
La Iris amb una metralleta al mig de la pista disparant a tothom que passés, em va reconèixer, i no va tenir cap mirament.
Desprès vaig anar corrent al lavabo a emplenar els meus gots, a la porta un noi ens tira una galleda plena a tots els que hi érem a dins.
Potser hi ha moments estranys, indulgents amb el teu record; recordo solament coses bones, els esmorzars al llit, les passejades en moto pels carrerons perduts de Barcelona, la lluna plena a la vora del mar, els matins de carícies, veure com cuines, com et prepares acuradament per anar a qualsevol lloc a fer alguna cosa.
No recordo la teva olor, tu segur que si recordes la meva, però se que oloraves d’allò més bé. Una olor àcida.
Recordo potser solament lo millor, la memòria és trastornadora, traïció.
Desprès recordo coses que no m’agraden, som molt recents i encara ballen al meu cap, o el fan ballar a ell.
Que no vingués a veure la meva neboda quan va néixer, saber que s’havia tornat a drogar, saber que havia aprofitat que m’havia anat per anar de festa i liar-se amb la primera que trobes, i que ara ho hagis tornat a fer.
Perquè no pot dir que aquella noia és millor que jo en res, simplement és nova. És un punt de fuga.
A ella li agrado, està boja per mi.
Però no se si ho està perquè sóc la seva única opció real en aquest moment, o realment perquè ho sent.
De totes maneres, ella a mi no m’agrada, i ara seré freda, per qüestions molt criticables, però molt racionals, frívoles i inevitables.
No puc evitar que no m’agradi.
No és perquè sigui ni millor, ni pitjor que cap altre, en realitat m’agrada la seva companyia, fer coses amb ella, i ens entenem, em comprèn i crec que m’escolta, que això és tot un avenç.
Molta gent viu dels premis.
Vull perdre la sensació que levita a la meva intuïció de que sempre tu sents el mateix que sento jo.
Ja se que és mentida.
M’ auto enganyo, però ho sento al fons del meu cor, o allà on sigui que se sent.
M’agrada estar aprop del mar.
Les ones, que mai s’aturen.
Recordo ara els dies perfectes, de no fa molt, de fa tres llunes plenes.
Quan tot era perfecte.
Tu tornaves a estimar-me, jo t’estimava i intentava confiar en tu.
Semblàvem molt felices.
Vam venir a la platja, allunyades de la resta de la gent, i com sempre van tirar coets a algun lloc.
Portaves la meva jaqueta de plàstic, i ens vem fer fotos dolentes, borroses i amb llums corregudes.
Era feliç. I el record d’aquells moments em torna una mica a sentir-me feliç; però desprès em veig aquí, a la sorra, tota sola, i els meus llavis es torcen.
Però se que la felicitat l’he de trobar en mi no en els demés.
Aquests dies he estat jo la vampira d’energia positiva de les meves amigues.
Estava sota mínims, amb la grip i tot; la lluna que es torna a omplir.
Ara sóc jo qui absorbeixo energia del demés.
Serà una setmana llarga o curta?, potser si si sembla que tingui un dia menys.
El dia 11 marxo a Berlín.
Se que no vull estar mai mes amb tu, que no m’agrada la teva manera de ser, i que mai la canviaràs; els teus canvis d’humor sobtats, les teves crítiques ridícules i destructives continues.
Que no em convidis a les teves festes amb amics, quan jo sempre et convido, vuits i buits.
Potser ara m’agradaria que estiguessis aquí amb mi, però solament estàs i escoltes quan a tu et ve de gust estar i/o escoltar, quan tu ho necessites, no tens en compte quan ho necessito jo, ni com a parella, ni com amiga, ni com a persona. I això ho fas amb mi i amb tothom.
Li preguntes i/o t’interesses per com se sent i està la teva mare amb la seva vida? (per exemple).
T’emociones amb els teus nebots, però tens en compte que potser ells s’emocionen molt més amb tu?
Ficció.
Reciclatge.
Potser jo em queixo d’allò que més pateixo jo mateixa.
Però jo tinc clar que no vull anar allà on no podré donar tant com podré rebre, sinó desprès em sento tant malament com abans d’anar o pitjor.
Amb les meves amigues ho faig, a més sabent que elles també estan tocades, perdudes; és més equilibrat.
No vull anar a veure els meus nebots i la meva família baixa d’energies i força, no vull ser vampira amb ells.
A ells els vull donar tant com em donen o més si puc.
Jo sóc l’esperit, m’agrada ser l’esperit.
Prefereixo recarregar les piles al mar, passejant per Ciutat Vella o escoltant música.
La música sempre em salva, i em persegueix.
310809010909JUD.
Ja és setembre. El mes gris. El mes d’ombra de pluja.
Els carrers resten il·luminats amb llum tènue, pàl·lida, dins de la il·limitada gamma de les tonalitats del blanc al negre, passant per qualsevol color.
És d’hora. No volia arribar puntual a la feina.
No vull. No cal. Desprès potser m’empenediré.
Ahir no tenia ganes de venir a la feina, però sabent que no he de fer res, i pensant que a casa tampoc faré gaire cosa millor, vaig decidir anar-hi.
Recordo l’e-mail tant estrany com simpàtic de la nova desconeguda.
El cel enganya, sembla que digui que vol ploure, però no ho farà. Tothom mira al cel, es fa l’interessant, amb núvols que encapoten tot el sostre de la ciutat.
Avui és u de setembre, ahir era trenta u d’agost. Avui la gent porta jaqueta, ahir no.
Avui ja és tardor, gairebé.
Gairebé tothom torna a la feina, tothom que en te.
La moto va be, estic contenta amb la meva moto i els seus adhesius de Formentera.
Tinc que comprar un de Barcelona i fer un del meu Logo.
Tinc que corregir els escrits, però tinc tot el mes per fer-ho.
Tinc que estudiar aquesta setmana. Tinc exàmens la setmana que ve.
Desprès el festival, però està tot ben lligat, més o menys.
La setmana passada tothom es deia les veritats a la cara i la gent s’ofenia amb les veritats.
Aquesta setmana potser és pitjor perquè puja la lluna.
Vaig amb la moto pels carrers propers de casa meva. És una zona de magatzems i al final del carrer està Càrites. Davant hi ha unes quantes casetes mig derruïdes antigues plenes de gitanos estrangers, no son gitanos d’aquí, son gitanos pobres.
Una dona gitana camina sense sabates per la vorera del carrer amb una tassa de cafè per a algú.
Cafè al carrer.
Aquests gitanos s’estan sempre al carrer amb cadires; pensava que això ho feien perquè era estiu, però potser és per alguna altre raó.
Tusso molt.
A vegades sembla com que el destí evita que facis algunes coses.
Volia enviar-li una obra de teatre nova que faran aquest dies, i l’Internet ha fallat i no l’he pogut enviar, és el destí, la casualitat o res.
Estan obligades a conviure dins la presó i no poden viure l'una sense l'altra. La relació esdevé malaltissa, entre l'amor i la possessió, però qui és la part dèbil? Són tant diferents? Dins la presó tot pot semblar diferent...
La vida és com una presó si tu vols. Si no funciona, no funciona. Més val que gastis les energies en una altre cosa.
No passa res, no dramatitzis. No creguis que ets l’única que se sent malament en aquell moment al món. Sola. Solitud.
Afectació.
Ella és la meva, la meva ciutat.
La ciutat t’estima si tu l’estimes, com a qualsevol persona.
Hi ha vegades que la gent no retorna allò que dones, però no passa res, ja que tu no ho has de donar per rebre, sinó simplement per donar, el plaer de donar plaer.
Ella no s’hi va esforçar massa en que funcionés, i jo no la vull convèncer.
Ahir vaig veure el teu sol il·luminat per tu, imagino. Parlava per telèfon a la sorra i donava voltes, amb una mica de vergonya; portava pantalons curts blancs, com els que tu odiaves meus. Suposo que en ella seran una meravella. Encara que a mi m’agraden més els meus.
L’aigua ens queia per tot el cos. La samarreta xopa, tan mullada!
La Iris amb una metralleta al mig de la pista disparant a tothom que passés, em va reconèixer, i no va tenir cap mirament.
Desprès vaig anar corrent al lavabo a emplenar els meus gots, a la porta un noi ens tira una galleda plena a tots els que hi érem a dins.
Potser hi ha moments estranys, indulgents amb el teu record; recordo solament coses bones, els esmorzars al llit, les passejades en moto pels carrerons perduts de Barcelona, la lluna plena a la vora del mar, els matins de carícies, veure com cuines, com et prepares acuradament per anar a qualsevol lloc a fer alguna cosa.
No recordo la teva olor, tu segur que si recordes la meva, però se que oloraves d’allò més bé. Una olor àcida.
Recordo potser solament lo millor, la memòria és trastornadora, traïció.
Desprès recordo coses que no m’agraden, som molt recents i encara ballen al meu cap, o el fan ballar a ell.
Que no vingués a veure la meva neboda quan va néixer, saber que s’havia tornat a drogar, saber que havia aprofitat que m’havia anat per anar de festa i liar-se amb la primera que trobes, i que ara ho hagis tornat a fer.
Perquè no pot dir que aquella noia és millor que jo en res, simplement és nova. És un punt de fuga.
A ella li agrado, està boja per mi.
Però no se si ho està perquè sóc la seva única opció real en aquest moment, o realment perquè ho sent.
De totes maneres, ella a mi no m’agrada, i ara seré freda, per qüestions molt criticables, però molt racionals, frívoles i inevitables.
No puc evitar que no m’agradi.
No és perquè sigui ni millor, ni pitjor que cap altre, en realitat m’agrada la seva companyia, fer coses amb ella, i ens entenem, em comprèn i crec que m’escolta, que això és tot un avenç.
Molta gent viu dels premis.
Vull perdre la sensació que levita a la meva intuïció de que sempre tu sents el mateix que sento jo.
Ja se que és mentida.
M’ auto enganyo, però ho sento al fons del meu cor, o allà on sigui que se sent.
M’agrada estar aprop del mar.
Les ones, que mai s’aturen.
Recordo ara els dies perfectes, de no fa molt, de fa tres llunes plenes.
Quan tot era perfecte.
Tu tornaves a estimar-me, jo t’estimava i intentava confiar en tu.
Semblàvem molt felices.
Vam venir a la platja, allunyades de la resta de la gent, i com sempre van tirar coets a algun lloc.
Portaves la meva jaqueta de plàstic, i ens vem fer fotos dolentes, borroses i amb llums corregudes.
Era feliç. I el record d’aquells moments em torna una mica a sentir-me feliç; però desprès em veig aquí, a la sorra, tota sola, i els meus llavis es torcen.
Però se que la felicitat l’he de trobar en mi no en els demés.
Aquests dies he estat jo la vampira d’energia positiva de les meves amigues.
Estava sota mínims, amb la grip i tot; la lluna que es torna a omplir.
Ara sóc jo qui absorbeixo energia del demés.
Serà una setmana llarga o curta?, potser si si sembla que tingui un dia menys.
El dia 11 marxo a Berlín.
Se que no vull estar mai mes amb tu, que no m’agrada la teva manera de ser, i que mai la canviaràs; els teus canvis d’humor sobtats, les teves crítiques ridícules i destructives continues.
Que no em convidis a les teves festes amb amics, quan jo sempre et convido, vuits i buits.
Potser ara m’agradaria que estiguessis aquí amb mi, però solament estàs i escoltes quan a tu et ve de gust estar i/o escoltar, quan tu ho necessites, no tens en compte quan ho necessito jo, ni com a parella, ni com amiga, ni com a persona. I això ho fas amb mi i amb tothom.
Li preguntes i/o t’interesses per com se sent i està la teva mare amb la seva vida? (per exemple).
T’emociones amb els teus nebots, però tens en compte que potser ells s’emocionen molt més amb tu?
Ficció.
Reciclatge.
Potser jo em queixo d’allò que més pateixo jo mateixa.
Però jo tinc clar que no vull anar allà on no podré donar tant com podré rebre, sinó desprès em sento tant malament com abans d’anar o pitjor.
Amb les meves amigues ho faig, a més sabent que elles també estan tocades, perdudes; és més equilibrat.
No vull anar a veure els meus nebots i la meva família baixa d’energies i força, no vull ser vampira amb ells.
A ells els vull donar tant com em donen o més si puc.
Jo sóc l’esperit, m’agrada ser l’esperit.
Prefereixo recarregar les piles al mar, passejant per Ciutat Vella o escoltant música.
La música sempre em salva, i em persegueix.
310809010909JUD.
Comentaris