Avui anava en el metro també.
Cap a plaça Espanya.
Al costat meu anaven asseguts una parella d'una noia i un noi d'uns quinze anys.
La noia li deia al noi que tenia molta roba per tirar a la brossa,
i que les seves amigues se la volien quedar.
Hi havia un conflicte, ja que vàries amigues seves volien el mateix pantaló, un de color verd.
Així la noia del metro deia que potser la manera més equitativa per donar el seu pantaló seria fer un sorteig, de números, de l'u al 10.
Deia que una de les seves amigues diria, segurament, el número tres.
També deia, que ella sempre deia el número 2, el 3 o el 7.
Que eren els seus números preferits.
Així sorgeix també el seu comentari, de que va anar a una excursió, on participaren diferents instituts de la ciutat. Que hi havien anat uns d'una escola pública, uns que destacaven per ser "xusma", per la única raó d'anar a aquesta escola pública.
El noi se’n reia, i mostrava d'una manera una mica fastigosa, la seva dentadura i els ferros que volien domesticar les seves dents.
Després anomenava els companys de classe que deixarien el seu institut aquest curs, perquè anaven a fer batxillerat artístic a altres escoles.
Al seu institut privat no fan batxillerat artístic.
Una de les seves amigues aniria a l'Escola Massana.
La noia del metro deia que era molt bona aquesta escola, plena ella tota, d'esnobisme postmodern.
El noi escoltava admirat, per les paraules idiotes de la noia, que rentabilitzaven el goig i el seu ensenyament sobre diferencies de classes socials, egolatria i superioritat.
Cap a plaça Espanya.
Al costat meu anaven asseguts una parella d'una noia i un noi d'uns quinze anys.
La noia li deia al noi que tenia molta roba per tirar a la brossa,
i que les seves amigues se la volien quedar.
Hi havia un conflicte, ja que vàries amigues seves volien el mateix pantaló, un de color verd.
Així la noia del metro deia que potser la manera més equitativa per donar el seu pantaló seria fer un sorteig, de números, de l'u al 10.
Deia que una de les seves amigues diria, segurament, el número tres.
També deia, que ella sempre deia el número 2, el 3 o el 7.
Que eren els seus números preferits.
Així sorgeix també el seu comentari, de que va anar a una excursió, on participaren diferents instituts de la ciutat. Que hi havien anat uns d'una escola pública, uns que destacaven per ser "xusma", per la única raó d'anar a aquesta escola pública.
El noi se’n reia, i mostrava d'una manera una mica fastigosa, la seva dentadura i els ferros que volien domesticar les seves dents.
Després anomenava els companys de classe que deixarien el seu institut aquest curs, perquè anaven a fer batxillerat artístic a altres escoles.
Al seu institut privat no fan batxillerat artístic.
Una de les seves amigues aniria a l'Escola Massana.
La noia del metro deia que era molt bona aquesta escola, plena ella tota, d'esnobisme postmodern.
El noi escoltava admirat, per les paraules idiotes de la noia, que rentabilitzaven el goig i el seu ensenyament sobre diferencies de classes socials, egolatria i superioritat.
Comentaris