ahir

Ahir anava en el metro...
tornava de plaça Espanya... i tardava molt en venir....
esperava...era molt tard, gairebé les onze de la nit... passades... ja...
al vagó... vaig coincidir amb una parelleta d’una noia i un noi d’uns quinze anys...
el noi era primet, no molt maco, però amb cargols de cabell al cap... amb alguns grans de pubertat... la noia era molt maca, morena, amb ulls clars... i seia al meu costat...
el noi tenia una cara molt expressiva... molt peculiar... personal... i habitual a la vegada...
la noia deia que estava esgotada de tot el dia, que s’havia aixecat molt d’hora per anar al gimnàs, i després a la platja... i s’havia estat tot el dia... gemegava.. deia que el mar cansa...
el noi s’enraria... i començà a riure-se’n...
vaig baixar la mirada al terra del vagó i vaig veure les sabates foradades del noi....
la noia, encara que era molt joveneta, no s’estava d’anar amb tacons...
donava la sensació de que eren amics de fa temps... es notava que la noia, amb la seva bellesa, feia trontollar les feromones del noi... ella de tant en tant li regalava algun somriure...escanyolit... i forçat....
de sobte el noi li va preguntar de què treballava... i com es guanyava la vida...
i jo pensant que eren amics...
ella li va dir que havia vingut a passar dos mesos a la ciutat, per conèixer-la...i conèixer els gimnàs de la zona...que el seu pare era monitor de ioga...
Ahir vaig tornar a entendre de nou, que he de ser humil... que no tinc que emocionar-me excessivament amb les coses... perquè potser després cauen... i fan mal...
Però, no obstant, és absurd... perquè si no somies, si no imagines res.... perds allò que potser et motiva de la vida...