Ves al contingut principal

A prop del mar

M'ha explicat moltes coses en poques hores, dedicades...
Remira les fotos de l'estiu passat...
Perd la seva vida mirant la dels altres...podria dibuixar, és típic de quan vaig amb tren...però ara aniré més sovint en tren, cada dia..i podré llegir i escriure i dibuixar tant com la matinada em deixi...serà de nit, aqiesta és la meva història.. i res més ...la meva lletra del meu nom diu que només penso en l'amor, i és cert...és el més important per a mi...també diu que no sap mantenir l'amor...i també l'encerta...
Veu el Cactus, és de la família dels aloes...diu..li recorda a un ex nòvio que la va deixar just davant d'un exemplar d'aquella planta que hi havia, diu, a l'entrada de la casa dels avis,..el dia de reis...li vaig regalar un foc per la càmera de fotos que em va costar molta pasta i li vaig estar apunt de demanar que mel tornés, diu...
Res serà igual...van dir que a partir de febrer les energies canviarien...però tot segueix igual, o pitjor...s'esmicola l'esperança de res, fins l'infinit i més enllà...
No hi ha espai...ni temps, ni oportunitats...
Potser són els meus ulls que estàn cecs...espero que no plogui quan arribi...
Lletja, forta i formal...
Fan una mica de fàstig la gent als pubs, s'han tornat a ficar de moda com aquell del.Born, el Marimbau...explica...allà amb cocktails, sostres amb arcades gòtiques...
La gentada et repasa com si fossis un tros de carn, un vedellet que volen cruspir-se...i res si no tens una cara maca i sobretot, una fina figura...aparten la mirada..amb despreci, potser sense haver-se mirat elles abans al mirall...només les giris irlandeses o francesses, molt begudes, et somriuen...
Brinden amb la cervessa al passar...i es sorprenen que les noies aquí no es rentin les mans al sortir del bany...
Potser es pensen que ja ho saben tot, i que a la vida hi ha mil oportunitats de tot, o que qualsevol no és suficient per elles, quant potser elles no són res de l'altre món, tampoc...

Hi ha gent que et sap valorar, però és poca gent...i si les trobes estàs de sort..i sinó passen els dies, les hores, els mesos...i res tot segueix igual, buscant l'espurna de xic de màgia als ulls de la gent...no et diré que no...i penses i segueixes, perquè creus que en el fons hi ha alguna cosa especial allà, esperant el moment oportú...

Però realment has de cercar la motivació vital en altres coses, per compensar...sense plan B, aquest cop no...

I ballar pot ser tot un què, cuidar de una mateixa i de les persones que si s'estimem gastar el seu temps i la seva atenció amb tu...de tant en tant...
Quina sort! Tant de bo...
Tot és, hauria de ser més senzill, més autèntic i valent...
Si si, si..i ja...
Els ulls ballen entre les nines...
Què serà de nosaltres?
Seguirem ballant nit rera nit? I si ens perdem? I si ens escapem?
A prop del mar...

Ara no em ve de gust...
Seguir el seu rastre...
Encara que senti, que noti, ... els silencis són irremediables, la distància esgarrapa, la indiferència enverina, el despreci desagna...i als límits de les fronteres de la humanitat creixen murs de gel...que mai podràs desfer...
Tot te remei i volta...
Tot és encarar un nou dia, d'una nova vida, amb la música adequada, i el ritme indispensable dels bategs incansables del meu cor...

I amb tot la il.lusió del món somriure de cara al no res, per cridar-li a la cara que si, que tu si que vols, que jo si que vull, que lluitaràs i lluitaré fins que no ens quedin forces per allò que sento a cada instant...
...per que no vull perdre ni un segon més de la meva existència*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…