Passa al contingut principal

Ser amor


Anoche tenía ganas de escribir... pero me faltaban fuerzas...
Vuelta y vuelta... horas de día mirando a la pantalla y al Tibidabo... ella decora en mente con flores algo lejano...
Pasa la gente por el paseo... por que ha pasado casi todo el mundo...
Les miro a los ojos... ojos orientales, nórdicos... de aquí y de allá...
Hasta el final.

La música me da la vida... me hace vibrar... sentir y abrir mi mente...hacia mis sueños hechos ya realidad en mi mente...
que inventa y delibera.... del aire que tu me das... e inspiras..
me inspiro deliberadamente.
sin límites...
consciente e inconsciente...
Siempre me depilo mientras me ducho aunque haga un día gris...
Siempre me ducho.
Aunque no tenga nada que hacer... más que soñarte...

Toda esta gente que pasa sueña...y baila con sus sueños... mientras caminan... respiran...
El silencio interior...
Es abismal...

Dentro de sus miradas... todo es perfecto... idóneo...
Como sus flores....
Y atreverse a bailar desnuda delantr del mundo puede ser un delito para la vida....pero eso deseo...
Abrazarla...
Y bailar...
En este segundo que vuela....
Mudo... a través de la melodía del universo....

Porque en realidad la vida es tan fácil como desees...

Pero a veces es más bello tan solo desear y sentir de lejos... que poseer... porque el camino es todo espectacular, sorprendente... trepidante...
Hay que ser valiente para soñarte...
Tan lejos... tan cerca...
Ahora si...
Y me siento ser amor... y así se vive mejor.... con los ojos y el corazón abiertos....y el alma....allí donde desee caer....
como cualquier ángel caído...
**JL

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina...

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or...

la canción infinita

  *records tancament d’una època salvatge… hasta siempre siempre… Robe Iniesta 💜 🔥 🏳️‍🌈 (i per les que no han sobreviscut... i les que sí... *Hoy empieza el día gris, más gris aún que el de ayer… porque siempre hace más que ayer y menos que mañana... y más en los días señalados, sobre todo... el batería que ensaya en el garaje del barrio está llorando en la puerta… mientras escucha la canción infinita... del indio Jesucristo... que resultó que creó su mejor disco en aquellos días y lugares que yo andaba arriba y abajo, aquellos conciertos que hacía la gente del instituto en salas apañadas de ensayo debajo del puente después de la plaza de la palmera, entre las leyendas urbanas del monstruo de la riera como un holograma de dragón de Sant Jordi que se les aparecía a aquellos que tomaban tripis.. y me lo contaban... y yo con mi guitarra de madera clásica llena de pegatinas varias… intentando tocar alguna cosa que no fuera "el camino que lleva a belén…", no no, "no hay ...