potser és així, si ho dic, si ho faig públic... desapareix... potser és la meva norma absurda de la meva existència natural... potser es trenca només al dir-la... nombrar-la... potser s'omple encara més i es fa més forta... escrivia paperets amb desitjos i els amagava per raconets de la casa... la casa amb vistes al mar... amb la finestra amb mar... amb onades... era molt lliure i avançada... lliure pensant... però li feia nosa el fet de tenir-la... la música amb massa volum no em deixa escriure... no em deixa escoltar-me... ansietat per viure i escriure que no caben en aquestes paraules... no es pot parlar dels morts, allò que avança, l'engrandeix... jo em limito a seguir la llei del meu cor... salvatge, acomodat en el mínim... complexe d'Ulises... estem nosaltres i tota la resta... de la manera que ens engendra aquesta societat ( amb inseguretats... por a la solitud, a fracassar, a morir... amb 16 anys a a...