Origen.
Ara fa 4 anys vaig començar aquest blog parlant per petició aliena d’un esdeveniment espectacular que va ocórrer a l’Atlàntida de Sitges.
Fa gairebé 4 dies va succeir la darrera edició d’aquesta festa que es fa ara anualment.
Ara faig aquest blog per al·lusions.
Abans no podies seguir ningú d’altres blog, ni afegir-te als amics, ni fer comentaris, ni ficar enllaços al Facebook, ni al Myspace, etc...perquè no existia.
Fa 4 anys que no existien moltes coses de les que he escrit, sobretot sentiments.
Ara sembla que acabo d’arribar.
Miro a l’horitzó i no hi crec.
Llegeixo paraules...i no se a qui van dirigides...
Passejo pels carrers i cada indret em depara el retrobament amb molts records, sempre netejats de ira i embolcallats de certa tendresa.
Cada cop som més.
El temps s’acaba.
Et miro de reüll, de cara, de totes les maneres, et trec el suc en imatges, per després liquar amb degust.
Avui he despertat amb ganes de alliberar-me. Però no se on anar a alliberar-me.
No se a qui ni a què recórrer, de fet no estic segura de voler caminar de nou els mateixos camins, no de la mateixa manera.
De moment he ficat la base blanca als bastidors per després pintar-hi alguna cosa a sobre, sense cap intenció sonora.
Ahir el temps va passar molt ràpid, com sempre al teu costat, hi no vaig poder dir-te tot allò que m’hauria agradat parlar amb tu. Potser no cal. Potser si.
Et miro lliure, alliberada, cercant el teu camí, no tant perduda com dius, il·lusionada...
Sentiments trobats, sentiments contradictoris, com sempre. Dubtes.
Arribo a casa després de defugir i gràcies a no se què em trobo amb algú que vol endreçar el meu calaix de sastre de sentiments. Al menys ofego la ràbia.
Intento mirar en mi tot allò bo. En la meva realitat tangible.
Tangible és que estic lliure, tangible és que puc fer i anar allà on em vingui de gust.
Gaudeixo de compartir amb la gent el nostre temps, amb tu, amb mi mateixa.
Cada cop veig més clar que la gent fa coses i si no te a ningú a qui explicar-se-les, sembla que no tinguin raó de ser, que no siguin tan reals.
Com has arribat fins aquí? Ho recordes? Jo si.
Moltes vegades tot allò que hem criticat acabem fent-ho.
Avui he somiat, he recordat el somni, i no em volia despertar... al final he despertat, o desesperat...
Em ve de gust passejar de nit per la carretera perduda...
Tinc clar que encara que tingui la sensació tot el temps de fer-te un petó no ho vull fer, perquè aquestes coses efímeres, no son el que vull de tu, de tu i de mi...
Estar amb tu i compartir moments, riures, ironies, és el que em fa feliç...
He de destruir- les sensacions de possessió, d’expectatives, que enverinen la vida...
Viure el moment, estic aprenent, poc a poc...
Potser tu no tens il·lusió del futur amb mi...
Potser jo no tinc il·lusió del futur sense tu...
Però be, la cosa, està en asserenar l’energia vital, engegar cap on sigui, fluir, viure...
Avui no acaben les paraules...
Se totes les coses que m’agradaria d’aquella persona que si algun dia trobo vull que m’aporti i que potser les persones que he conegut fins ara no me les han aportat.
Així que tinc clar el que vull.
Vull algú que sigui capaç de captar les sensacions intenses i efímeres de cada instant, de cada detall, de l’art, de la comunicació, de la vida, de l’emoció. Algú sense pors. Que hem faci ser valenta, valenta com sóc, i de vegades no puc expressar-me. Algú que encengui l’espurna del caos, de la creació, de l’experimentació constant.
Potser no tinc la sort de trobar a ningú que sigui capaç de fer totes aquestes a la vegada, i hauré d’anar extraient parts comestibles de sensacions de cada persona disponible en cada moment, descobrint espais.
L’origen de viure és descobrir a cada pas, a cada instant, tot allò que la vida et proposa, el teu cos, el teus sentits desperts, al màxim, al límit.
El meu tòtem per tornar a la realitat és el meu gat, el meu pinzell, la cançó, el semàfor, la clau que obre la porta de casa meva, el mirall on veig el meu reflex de 31 anys i 73 dies de vida.
El meu repte: fer les coses que vull fer sense ficar-me fre, sense parar-me els peus amb pors, dubtes, mandres i demències.
Les 12 i 12 del dia 12.
D’on vinc i a on vaig?
Vinc d’on estic vivint, vinc de la creació, de l’instant, de la passió del desig, de dos artistes de la vida, de la senzillesa, de la humilitat, de l’amor, de la tendresa, de dos apassionats per la seva passió i per la seva gent. Vinc de dibuixar tot aquest temps, d’aprendre’n dels meus pares, dels meus avis. Vinc d’un munt de cors que creuen en mi sense dubtes.
Vinc d’enlloc.
Així qui vulgui fer el seu propi camí per trobar-se ho te permès, perquè si ha de tornar, tornarà, si ha de tornar plena, tornarà; si ha de patir per entendre, no hi puc fer-hi res, només ser-hi per escoltar, per rebre-la amb els braços oberts quan descobreixi la realitat, si la descobreix, si te aquesta sort. Espero que si.
On vaig? No ho se, de moment em quedo aquí, com una estació d’enllaç, entre ets i uts, entre coses que passen, entre onades, mirades, fum i vi, del bo.
Entre pintures em veig, com sempre, entre idees per imaginar-me un instant millor per demà.
Em veig compartint els detalls de la vida amb aquell que vulgui.
Ara mateix estic en calma, en un cert caos també, intentant esbrinar cap on he de marxar, o fluir, de moment flueixo, visc, ballo, i somric de tant en tant.
No em cal ningú per sentir tot allò que sento, però estaria be compartir-ho,compartir-ho de ple, aquest és el meu somni.
Les 12 i 12 del dia 12.
*fil musical mentre escric:
http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw
*fil musical mentre escric:
http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw
Comentaris