Passa al contingut principal

Podia fer mil camins.

Podia fer mil camins. Però no es decidia per cap.
No es podia permetre el luxe de tornar-se a equivocar.

Podia seguir, sense fer res determinat, continuar anant a la feina cada dia, tornar, mirar la vida, sense emocions, sense res especial, o potser tot.
Podia tornar enrere, tornar-se a ofegar.
Desprès d’uns quants canvis quotidians.
Per saber quelcom primer hauràs d’evaluar la teva situació.
Punts febles, punts forts, allò que t’agrada, omplir espais, temps.
Fer coses.
Trobar el teu camí, vol dir, pensar que allò que fas, te una finalitat, et compromets, t‘il·lusiona, i et provoca un tímid somriure de tant en tant.
Definició d’ella mateixa en aquell precís instant.
A què et dediques?
Arreglo mapes per que la gent no es perdi, seguretat social.
T’estimes?
Si, m’agrada com sóc, el meu entorn, la gent, ningú no és perfecte, però estic prou be.
No em puc queixar.
Raons?
Viure la vida, de la millor manera possible. Expressar. Comunicar.
Aprendre coses, descobrir detalls efímers.
L’absurd.
Els colors plans.
Art.
Família, amics, gent, conèixer gent nova.
Somriure.
Senzillesa, humilitat, conscient, intentar millorar-me cada dia, ajudar als que m’envolten si em necessiten.
Escoltar.
La gent et preguntarà de què treballes, quants quilos peses, quants viatges has fet, quin esport practiques?

Ningú et preguntaràs si has trobat la teva passió.
Dissimulen la seva insidia de tu.
Consideren parts materials com taula de mesura de les teves facultats d’adaptar-te en aquesta societat.

Li venen al cap els millors moments. Els divendres de retrobament, de parlar de la setmana, estirades al llit.
Els diumenges avorrits.
Els petons inesperats.

Tot això ha desaparegut de cop.
Ha estat traumàtic.
No ho esperava.
Es lamenta per no haver-se adonat.
Sentia en el fons del seu cor que tot rutllaria.
La seva intuïció, raó, cor, o ànima, es va equivocar del tot.
I potser és això el que més trasbalsa.
Ara no sap qui és, ha perdut la seva orientació, no se’n refia ja de la seva brúixola interior.
Aquesta sí que si, es deia sempre a ella mateixa, confia en ella.
Ara mira, escolta, entén, espera que algun dia tot torni a ser especial.
Comprèn que les necessitats dels demés estiguin molt lluny de les seves.
Materialisme, aparences, snobismes, etc.

La màgia de les coses més petites és allò que la encanta.

No val la pena seguir patint. T’avorreixes de tu mateixa, en la teva versió melancòlica, desprès d’un temps.
Desprès alts I baixos, desequilibri. Moments de redescobriment.
Un somriure del meu nebot és infalible per despertar de nou.
I quina serà la realitat, es pregunta, l’ara, o l’ahir de fa uns mesos envoltada dels seus petons?
Tot era real, si, encara que sembli que hagi estat només un somni.
Pensa que només és un malson.
Somia que només es tracta d’un malson, es desperta i veu que és la realitat.
Torna a passar pel mateix punt de l’el·lipse de fa un any.
Aprofita la oportunitat de tornar a començar.
No tothom la te.
No vol tornar-se a reprimir res, no vol ser res més que ella, al natural.
Vol que se l’estimin tal qual, que no la jutgin, que no la critiquin constantment.
Encara que te en compte que hi ha gent que no saben expressar d’una altre manera millor que t’estimen. Les critiques volen dir que t’estimen? O que t’odien?
Ella pensa que es pot dir tot d’una manera més adequada, dissortadament.

Però també li balla al cap la idea, d’aquells als que els hi ha funcionat, entre cometes, les seves relacions. Però realment suposa…
Pensa que seguir un mateix camí, capbussada, dóna un tant més d’oportunitats d’encertar. La primera opció, si t’hi fiques, te més opcions, per naturalesa quàntica.
Però si apareix una opció nova sempre te més oportunitats de ser l’encertada, que qualsevol antiga opció.
Així podia triar entre ensarronar-se amb la primera opció i persistir.

No volia ser de nou una prova, volia algú segur, que la volgués i prou.
No vol sentir-se malament pels raonaments externs.

Es pregunta perquè la gent diu que ella és insegura, li diuen que és perquè canvia d’opinió, o que en un moment pensa una cosa i després una altre.
Potser és així. Però no veig cap problema en repensar-se les coses, adaptar-se, millorar, evolucionar, encarar els reptes, canviar sempre és per millorar.

Si cerques un Princep blau no seré jo, diu la cançó d’en Drexler.
Credencials a la solitud.
Aprofitar l’airet que entra per la finestra i regira l’energia de casa meva.

Si et fa por l’has de fer, per perdre la por.

Te por a sentir-se feliç, perquè en molt moments de la seva vida, quant s’ha sentit més pròxima a aquests plenitud, tot s’ha enfonsat de cop.

És tan cega com es sent?

En Drexler diu coses a les lletres de les seves cançons que li fan sentir-se be, ja que pensa, mira hi ha gent com jo al món.

Detesta les persones que repassen als demés per la cara coses assolides plenes de falsedat. Dissimulen la seva repressió. Ja els hi està be?

No en tenen prou.
No en tenim prou mai?
Potser s’han rendit, ja en tenen prou, desprès de tot.
Val més la pena està mig satisfeta, que buida del tot.
Seny.
Reprimir els desitjos, les passions, les sorpreses.
La vida.

Hi ha gent que és d’algun lloc concret, no és el meu cas, jo estic aquí de pas.

No vol deixar de fer res per no fer sentir malament als demés.
No ho faig per que t’agradi, ho faig per que ho sento així.

No es vol fer vella, com el tamboriler.
Es llençarà per les escales?
No vol ser una solitària fracassada.
Vol compartir la vida.
No vol seguir sentint-se malament per no assolir les necessitats materials de les que la rebutgen.

Si la troba a faltar, si l’estima, perquè no va a buscar-la?
Te por de tornar a fracassar?
Te por del futur, encara que mai se sap.

En el mode esquema… tot és veu més clar, es veuen més ràpids les errades.

A les tres marxarà encara que no tingui res a fer.
Podrà no fer res. Sense preses, sense que tenir que rendir comptes a ningú.
Sense explicacions, sense ets i uts.

No li cal un ordinador perfecte, ni un pis ideal, ni una feina complidora de la ment que no la deixi pensar en ella mateixa. No vol fer el camí de Santiago. No és tan snob.
No vol tornar a dir de nou les mateixes coses amb les seves paraules, però hi torna.


No vol assolir el paradigma de perfecció de ningú.
No vol ser la peça per encaixar en un puzle personal.

Demà és impossible. Quan menys t’ho esperis…


No deixarem empremta, només pols d’estrelles.

Ningú sap perquè neix l’amor o perquè desapareix.
M’espera un cafè frappé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...