@lutxana #escrits i relats del dia a dia*

Podia fer mil camins. Però no es decidia per cap. No es podia permetre el luxe de tornar-se a equivocar. Podia seguir, sense fer res determinat, continuar anant a la feina cada dia, tornar, mirar la vida, sense emocions, sense res especial, o potser tot. Podia tornar enrere, tornar-se a ofegar. Desprès d’uns quants canvis quotidians. Per saber quelcom primer hauràs d’evaluar la teva situació. Punts febles, punts forts, allò que t’agrada, omplir espais, temps. Fer coses. Trobar el teu camí, vol dir, pensar que allò que fas, te una finalitat, et compromets, t‘il·lusiona, i et provoca un tímid somriure de tant en tant. Definició d’ella mateixa en aquell precís instant. A què et dediques? Arreglo mapes per que la gent no es perdi, seguretat social. T’estimes? Si, m’agrada com sóc, el meu entorn, la gent, ningú no és perfecte, però estic prou be. No em puc queixar. Raons? Viure la vida, de la millor manera possible. Expressar. Comunicar. Aprendre coses, descobrir detalls efímers. L’absurd....

Era un nou dia, no tenia res a fer. Li va venir de gust anar a prop del mar. A mirar el mar, a veure’l. Va omplir la seva bossa de tela de ratlles vermelles i negres amb un llibre, una llibreta amb gairebé totes les fulles emplenades, un mp4 amb música sentida, una ampolla petita d’aigua i tabac. De camí a la platja veia a la gent circulant al seu voltant, cadascú amb els seus neguits, les seves passions, omeses en societat. Va fer   una nova cigarreta amb el paper d’arròs, Fum. La platja ja no era tan atapeïda com el diumenge. Era dimarts, els dimarts la gent no pensa tant en anar a la platja, o si. Gent corrent pel passeig del mar, patinadors, ciclistes espontanis, passejadors de gossos. Va baixar a la sorra i va notar que era ben calenta, gairebé cremava la pell dels peus. Això va fer que accelerés el pas. A la vora de la mar va observar sense presa les onades morint amb tota la ràbia del món. Introduí el peu esquerra a l’aigua a poc a poc. Una vegada va fer una classe de Kar...

Diuen que no ha destí uns, que cada un fem el nostre camí. Altres diuen que tot està escrit. Ja pots fer el que vulguis que tot et condueix al mateix final. On està escrit? La naturalesa humana ens fa voler saber sempre d’on venim i a on anirem a parar. Com es va crear l’univers. La coincidència, les estrelles i el que sigui m’ha portat aquí, a dia d’avui. Hola. La meva forma de somriure. Pujo la cella de tant en tant. Rebaixes paradisíaques: no hi ha res? Si no ho veig no m’ho crec. Gira el cercle de nou. Vull sortir i no se com. Diu el rei de la relativitat que si no saps sortir d’un embolic, surt per on has entrat. Per on he entrat? Per Internet? Per l’angoixa de veure passar les hores i el temps sense trobar res interessant? Torno a l’armari? M’agraden les exposicions d’art, però sola no hi vaig. Perquè? Si en realitat a ningú més que conec li agrada fixar-se en els detalls d’allò que s’exposa amb calma, sense preses. Una vegada vaig fer-me d’un grup de noies amants de l’art però ...