Passa al contingut principal

poc temps

Poc temps i massa presa.
Sempre dubto amb la s i la doble ss.
Falsetat.
Cares. Màscares.
Persones.
Mirades d'odi.
Un dia despertes i vols carícies, un dia dorms i despertes d'un mal son, que penses que és totalment absurd. Però, de sobte dos dies després succeix allò del somni en la teva realitat.
Què hi pots fer?
M'admires?
M'estimes?
No t'oblidis de cap detall, no passa res... però no t'oblidis de tots!!!
Si us plau.
No espero res.
Confio en tu com em vas demanar. Hi confio cegament.
Perquè no se res, no veig res, ni escolto res.
Manca d'informació, o informació esbiaxiada.

Patates chips. Cervessa. Petons. Pel.lícules.
Nits i dies.
Viatges, per fer.
Camins per caminar, el destí és el camí.

Aprendre a estimar allò que tens.
Aprendre a disfrutar intensament de cada instant.

La tensió és tan insoportable, la pressió de saber que qualsevol cosa que digui o que faci serà un error.

No tinc por a tornar-me a equivocar. No vull ser hipòcrita.
No vull dir-li als demés allò que volen escoltar.
No vull tenir que dir mentides.
No em ve de gust.
No vull patir, ni que em facis patir.

No facis als altres allò que no vols que et facin a tu.
Transparència. Sinceritat.
Amor, atracció i confiança, essencial.

No es pot tenir tot el que es vol, tal com ho penses.
Has de comptar amb els demés.

L'individu dins el grup és anul.lat per defecte.
La festa de les clons.
Serrells i ulleres de pasta, samarretes blanques, es repetien davant meu, una vegada i un altre, semblava que hi haguessin mil miralls, mil reflexos idèntics, tots rastrejant el meu look amb el ser làser de mirada inherent.

El lavabo va ser la meva salvació a les seves mirades.
Eren gairebé les tres, potser ja no els hi quedava conversa, de res...
de que poden parlar?... només de sí mateixes, de totes les mentides que hauràn dit aquella setmana...
de la tipografia "comic sans"...
són el públic objectiu... d'algú sense personalitat...
reflexos, lleugers de la inapetència vital...
de la despersonalització... de la ment perversa.... que un dia es va inventar el comunisme...

La diferència.
Cada persona és única i bella en sí mateixa, per aquesta raó.
Saber veure la bellessa allà on ningú més la pot veure.
Sensibilitat. Positivitat.
Necessito que algú cregui em mi, que no em trepitgin mes... que no ho intentin...
necessito amor, com tothom... carícies sinceres de realitat, de moments plens...
de confiança....

Truca'm...

No te'n vagis quan jo entro.
Avui com ahir, com cada dia, com cada nit espero paraules d'amor...intens.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...