Poc temps i massa presa.
Sempre dubto amb la s i la doble ss.
Falsetat.
Cares. Màscares.
Persones.
Mirades d'odi.
Un dia despertes i vols carícies, un dia dorms i despertes d'un mal son, que penses que és totalment absurd. Però, de sobte dos dies després succeix allò del somni en la teva realitat.
Què hi pots fer?
M'admires?
M'estimes?
No t'oblidis de cap detall, no passa res... però no t'oblidis de tots!!!
Si us plau.
No espero res.
Confio en tu com em vas demanar. Hi confio cegament.
Perquè no se res, no veig res, ni escolto res.
Manca d'informació, o informació esbiaxiada.
Patates chips. Cervessa. Petons. Pel.lícules.
Nits i dies.
Viatges, per fer.
Camins per caminar, el destí és el camí.
Aprendre a estimar allò que tens.
Aprendre a disfrutar intensament de cada instant.
La tensió és tan insoportable, la pressió de saber que qualsevol cosa que digui o que faci serà un error.
No tinc por a tornar-me a equivocar. No vull ser hipòcrita.
No vull dir-li als demés allò que volen escoltar.
No vull tenir que dir mentides.
No em ve de gust.
No vull patir, ni que em facis patir.
No facis als altres allò que no vols que et facin a tu.
Transparència. Sinceritat.
Amor, atracció i confiança, essencial.
No es pot tenir tot el que es vol, tal com ho penses.
Has de comptar amb els demés.
L'individu dins el grup és anul.lat per defecte.
La festa de les clons.
Serrells i ulleres de pasta, samarretes blanques, es repetien davant meu, una vegada i un altre, semblava que hi haguessin mil miralls, mil reflexos idèntics, tots rastrejant el meu look amb el ser làser de mirada inherent.
El lavabo va ser la meva salvació a les seves mirades.
Eren gairebé les tres, potser ja no els hi quedava conversa, de res...
de que poden parlar?... només de sí mateixes, de totes les mentides que hauràn dit aquella setmana...
de la tipografia "comic sans"...
són el públic objectiu... d'algú sense personalitat...
reflexos, lleugers de la inapetència vital...
de la despersonalització... de la ment perversa.... que un dia es va inventar el comunisme...
La diferència.
Cada persona és única i bella en sí mateixa, per aquesta raó.
Saber veure la bellessa allà on ningú més la pot veure.
Sensibilitat. Positivitat.
Necessito que algú cregui em mi, que no em trepitgin mes... que no ho intentin...
necessito amor, com tothom... carícies sinceres de realitat, de moments plens...
de confiança....
Truca'm...
No te'n vagis quan jo entro.
Avui com ahir, com cada dia, com cada nit espero paraules d'amor...intens.
Sempre dubto amb la s i la doble ss.
Falsetat.
Cares. Màscares.
Persones.
Mirades d'odi.
Un dia despertes i vols carícies, un dia dorms i despertes d'un mal son, que penses que és totalment absurd. Però, de sobte dos dies després succeix allò del somni en la teva realitat.
Què hi pots fer?
M'admires?
M'estimes?
No t'oblidis de cap detall, no passa res... però no t'oblidis de tots!!!
Si us plau.
No espero res.
Confio en tu com em vas demanar. Hi confio cegament.
Perquè no se res, no veig res, ni escolto res.
Manca d'informació, o informació esbiaxiada.
Patates chips. Cervessa. Petons. Pel.lícules.
Nits i dies.
Viatges, per fer.
Camins per caminar, el destí és el camí.
Aprendre a estimar allò que tens.
Aprendre a disfrutar intensament de cada instant.
La tensió és tan insoportable, la pressió de saber que qualsevol cosa que digui o que faci serà un error.
No tinc por a tornar-me a equivocar. No vull ser hipòcrita.
No vull dir-li als demés allò que volen escoltar.
No vull tenir que dir mentides.
No em ve de gust.
No vull patir, ni que em facis patir.
No facis als altres allò que no vols que et facin a tu.
Transparència. Sinceritat.
Amor, atracció i confiança, essencial.
No es pot tenir tot el que es vol, tal com ho penses.
Has de comptar amb els demés.
L'individu dins el grup és anul.lat per defecte.
La festa de les clons.
Serrells i ulleres de pasta, samarretes blanques, es repetien davant meu, una vegada i un altre, semblava que hi haguessin mil miralls, mil reflexos idèntics, tots rastrejant el meu look amb el ser làser de mirada inherent.
El lavabo va ser la meva salvació a les seves mirades.
Eren gairebé les tres, potser ja no els hi quedava conversa, de res...
de que poden parlar?... només de sí mateixes, de totes les mentides que hauràn dit aquella setmana...
de la tipografia "comic sans"...
són el públic objectiu... d'algú sense personalitat...
reflexos, lleugers de la inapetència vital...
de la despersonalització... de la ment perversa.... que un dia es va inventar el comunisme...
La diferència.
Cada persona és única i bella en sí mateixa, per aquesta raó.
Saber veure la bellessa allà on ningú més la pot veure.
Sensibilitat. Positivitat.
Necessito que algú cregui em mi, que no em trepitgin mes... que no ho intentin...
necessito amor, com tothom... carícies sinceres de realitat, de moments plens...
de confiança....
Truca'm...
No te'n vagis quan jo entro.
Avui com ahir, com cada dia, com cada nit espero paraules d'amor...intens.
Comentaris